Benvolgut, vius l’edat de màxima energia, cim des d’on pots decidir què vindrà després. Pots cremar anys només amb plaer i diversió, i escarnir qui, també jove, estudia i planifica el futur. Ara bé: te’n pots riure, només, durant quatre o cinc anys. La resta de la teua vida, uns seixanta anys, hauràs d’entomar que aquell a qui ara menysprees visca millor que tu. He tingut companys que, mentre alguns fèiem coses —estudiar, escriure, aprendre idiomes…—, es dedicaven, només, a eixir de festa. A partir dels vint, la seua vida és una caiguda. Els que continuen vius són uns ressentits.
No comprenc la teua indiferència cap als llibres. Llegir és escoltar individus —vius o morts— que parlen sobre el món. La lectura és una de les activitats més plaents que hi ha. La prova és que fa més de cinc-cents anys que llegim i no hem deixat de fer-ho. A banda, s’hi aprèn molt.
He aprés, amb els anys, que cal dotar de sentit la vida. Un objectiu no sols concentra l’energia, també la intensifica. La indecisió, la falta d’un propòsit, l’afebleix. Un coix que sap on va arriba més prompte a un lloc que un atleta que ho ignora, i que tothora es desvia. “Qui té un perquè per a viure és capaç de suportar qualsevol com”, diu Nietzsche.
Per què els humans dominem el món? Perquè som forts? No. Perquè tenim un cervell superior al dels altres animals. Dins del crani tenim un ordinador potentíssim. Podem, però, ignorar-ho, i viure sense fer-ne ús.
El món existeix des de fa 4.540 milions d’anys. L’esser humà existeix des d’en fa 200.000. La nostra vida, en canvi, en dura uns huitanta. Un obrir i tancar d’ulls entre dos infinits: el d’abans de nàixer i el posterior, quan haurem desaparegut. Cada minut és irrepetible. Aquest moment, mentre lliges, no tornarà. Com aprofites el teu bocí de vida? I l’ordinador potentíssim que tens al cap?
La música que t’agrada, les sèries que veus, la casa on vius, la roba que et poses, han estat concebuts per cervells com el teu. Tot el que t’interessa, també ho pots fer tu. Faràs alguna cosa o et limitaràs a sobreviure, talment un mosquit? T’imagines que algú té un iPhone d’última generació i que l’usa, només, per a telefonar? Ni fotos, ni vídeos, ni missatges, ni música... Això passa amb qui té un cervell molt més fèrtil que un smartphone i només l’empra per a vegetar. I no diguem si, a més, el fa malbé amb drogues. Aquestes tenen, entre els joves, una aura de rebel·lia, d’alliberament. És curiós. Com poden tindre una aura de rebel·lia, d’alliberament, substàncies que causen dependència? Dependre no és el contrari de ser lliure, de ser rebel? A quin sant, aquest equívoc? No serà que algú en trau profit?
Et propose que busques una aspiració, un objectiu. Un sentit. I que et llances a per ell. Em fique on no em demanen, ho sé. Demane disculpes. Però m’hauria encantat que algú, quan jo era com tu, m’haguera escrit aquesta carta.
La vida s’acaba no massa lluny d’aquesta frase.