En aquest nostre país, està molt mal vist plantejar –ja no diguem proposar– una xarxa d’escoles públiques d’alt rendiment acadèmic paral·lela a la resta d’escoles públiques. Seria una mesura elitista i segregadora, et solen dir, i aquí s’acaba el debat, com si actualment no n’hi hagués de segregació i l’elitisme fos, en si mateix, un estigma vergonyós del qual amagar-se i no treure’l a passejar gaire sovint.
A mi em sorprèn que, si bé la qüestió de l’elitisme acadèmic és gairebé un tabú, amb la qüestió de l’esport d’elit és tot el contrari. Que potser hi ha algú que li sembli malament que a Catalunya tinguem el CAR a Sant Cugat, un centre d’alt rendiment públic pensat per a esportistes? No hi entra tothom, òbviament, no és un centre inclusiu, més aviat és exclusiu.
A mi em sembla sensacional, que hi sigui. Però també m’agradaria que, tal com està el pati de l’educació, disposéssim d’una petita xarxa d’escoles públiques en què hi ingressessin els alumnes amb més potencial intel·lectual i artístic, independentment de la seva procedència i de la seva situació econòmica –amb beques, si cal.
Ara mateix, i no cal enganyar-se, mentre el bonisme pedagogista considera l’elitisme acadèmic un tabú, a efectes pràctics resulta que sí que en tenim, d’elitisme acadèmic, però es tracta d’un elitisme de base econòmica, d’allò més excloent. Dit breument: la família que es pot pagar una educació com cal porta els fills a la privada i santes pasqües. Que potser no és elitisme això? És elitisme econòmic, per descomptat, i a parer meu, força més nociu per a la cohesió social que l’elitisme merament acadèmic, de tal manera que mantenir aquest estat de coses fa que la meritocràcia sigui una burla o una estafa, o les dues coses alhora.
Que potser hi ha alguna família «humil» –fem servir l’eufemisme per no ofendre ningú– que es pugui permetre pagar uns 1.000€ al mes per dur el fill a l’escola privada? De fet, hi ha moltes famílies que no poden pagar-se ni una concertada, i estem parlant de menys de 100€ al mes.
Se suposa que amb la celebrada inclusió (una paraula que ara mateix ha adquirit el rang de «concepte màgic») tots els alumnes hi tenen cabuda. Ara bé, la realitat és que, deixant de banda que falten recursos per poder atendre tot l’alumnat de manera personalitzada, els últims a ser atesos degudament són aquells alumnes que, ves tu per on, manifesten una voluntat d’aprenentatge i una capacitat d’estudi molt superior a la resta i a la mitjana. «Aquests ja funcionen sols», ens solem consolar els professors. És una veritat a mitges. Qui se’n preocupa, d’aquests alumnes d’alt rendiment acadèmic? Actualment, no gaire ningú, estan tristament desatesos.
I com és que el sistema públic no els està donant una sortida digna per a les seves capacitats i talent? Estic tip de veure alumnes amb un gran potencial intel·lectual i/o artístic que han de suportar companys que no tenen cap ganes d’estudiar ni d’aprendre, fins i tot en etapes postobligatòries com el batxillerat. Aquests alumnes amb gran potencial, afortunadament, se n’acaben sortint, sobretot si al darrere hi ha una família que respon, però tot i sortir-se’n se’ls nota la frustració, el desànim, el cansament d’haver-se de sentir diferents –fins i tot assenyalats, en alguns casos– perquè volen estudiar, perquè volen aprendre i perquè tenen curiositat pels coneixements de les diferents matèries. Molts d’aquests alumnes passen un autèntic via crucis abans d’arribar a la universitat, si és que hi arriben.
Resumint: si hi ha centres públics d’alt rendiment esportiu, per què no hi pot haver una escola pública d’elit? Quin problema hi ha? En un món perfecte (tot i que em conformaria amb un món raonable), tindríem una escola pública que no ha renunciat a la seva tasca d’ensenyar i, per tant, una escola que no estafa, sistemàticament, el seu alumnat i les famílies dels alumnes. Ara bé, com que actualment no disposem d’un món perfecte (ni tan sols d’un món raonable), l’alternativa és la misèria que tenim ara: d’una banda, un elitisme classista, de base econòmica, i de l’altra, una educació pública que cada dia que passa fa més pena, escoles i instituts en què els alumnes van a passar-hi l’estona amb un grau d’exigència i rigor acadèmics lamentables.
Amb uns quants centres púbics d’elit, encara en salvaríem uns quants, d’alumnes procedents de famílies «humils», fins i tot aquests mateixos alumnes podrien assumir tasques de responsabilitat política el dia de demà. Ara bé, tal com està el panorama avui dia, quin futur els espera a aquests alumnes de famílies «humils» que van a l’escola pública? Doncs els espera, a parer meu, un futur d’exclusió social tot i provenir (o precisament per això) d’una educació d’allò més inclusiva. Olé!