El pare lluïa un vestit gris, amb els cabells grisos i fins alçats pel vent, i els braços oscil·lant amb tot el cos d’aquella manera que feia semblar el seu pas sempre veloç. No el veia des de feia quasi un any, i vaig trobar que s’assemblava més que de costum a Robert Mitchum, però potser era la certesa de vore’l derrotat allò que agegantava la semblança. Per altra banda, aquelles parpelles pesants, i aquell xicotet forat al mentó l’havien fet semblar-se sempre a Robert Mitchum, ja des de les fotos de la seua joventut espargides entre els calaixos, i si ara ell pareixia molt envellit, també Mitchum ho era, i les seues dos cares continuaven confonent-se en la mateixa bellesa, tan sols més anciana.
Una vegada, fins i tot, la cambrera d’un Mottagrill li havia demanat un autògraf. Jo era menut i la mare m’estava renyint en anglés, potser va ser per això que la cambrera es va confondre. Recorde amb quina admiració ens mirava, a tots tres, mentre el pare eixia del pas escrivint en un posagot les seues inicials, R. M., de manera que no la desil·lusionava sense tampoc haver de mentir. Moltes vegades m’he parat a pensar en la cura amb què deu haver sigut conservat aquell posagot, en la quantitat de persones a qui les inicials del meu pare, al llarg dels anys, hauran sigut mostrades.
Darrere del pare ranquejava un mosso, que transportava una grossa maleta escocesa. En aquella maleta, vaig pensar, hi devien haver més o menys totes les seues coses, el que ara quedava de la seua sencera vida. Es podria pensar que li havia semblat massa pesada per dur-la a soles. Però la presència d’aquell mosso, jo ho sabia, no depenia d’una simple qüestió de quilos, també aquella m’era familiar, perquè darrere del meu pare havia vist sempre mossos, jardiners, bidells, criats i xofers, llestos per portar les seues coses. Era el gran orgull de la seua vida, haver fet treballar tanta gent.
L’única vegada en què l’havia vist esforçar-se per transportar alguna cosa a soles, per altra banda, encara era la imatge més agradable que tenia d’ell, la més humana, la menys autoritària i distant. Un record d’ell que valia la pena conservar. La mare s’havia acabat d’anar de casa dient aquella única frase, “Ho sent, esta vegada és una cosa seriosa”, pronunciada amb el seu terrible accent danés. I jo mateix, que en aquell temps tenia catorze anys, m’havia sentit humiliat per les seues paraules, perquè si aquella era una cosa seriosa volia dir que ella, ma mare, no li havia donat importància encara a les contínues traïcions, fugides i perfídies comeses fins aleshores. Amb major raó m’havia avergonyit veient que el pare no s’enfuria tampoc aquella vegada, no li pegava ni feia res per retenir-la, i en aquell moment vaig tenir la definitiva confirmació d’allò que sempre havia sospitat: ma mare era una persona absolutament desconsiderada, i mon pare era un home de pedra. I tanmateix, dos dies després, el pare va tornar a casa arrossegant aquell gran rellotge de pèndol, i no hi havia cap mosso amb ell. El vaig vore mentre el col·locava al saló, encara a soles, mentre el canviava de lloc imperceptiblement contra la paret, parant-se a mirar-lo des de diverses distàncies. Una vegada va trobar la posició justa estigué un bon temps contemplant-lo, ell que sempre havia menyspreat l’antiquariat i aquella manera frívola que tenia la mare d’interessar-se’n. I mentre ell mirava el rellotge jo el mirava a ell, d’amagat, a través de la balustrada de fusta de l’escala. Més tard, quan ja se n’havia anat, em vaig posar jo a observar el rellotge, de prop, de lluny, com li havia vist fer a ell. Al principi no vaig notar res de particular, res que justificara l’estrany comportament del meu pare, però després d’un poc, de sobte, davall de l’agulla dels segons que girava i omplia amb els seus esclats el silenci de l’habitació, vaig vore la inscripció al centre del quadrant: “Tots provoquen dolor i l’últim mata”. Això va ser quan la mare se n’anà de casa. Deu anys més tard, més o menys de la mateixa manera, també jo havia abandonat el meu pare.
Enmig de la gent, entre el rebombori dels trens, ens vàrem abraçar. Ara, vaig pensar, ni el rellotge queda. Un home substituïx la dona per una inscripció i després no aconseguix retenir ni tan sols esta.
“Fas olor d'albercoc”, varen ser les seues primeres paraules. Tenia un aire distés, relaxat, la cara lleugerament bronzejada. A força de moure’s entre el jutjat, el tribunal, i el despatx de l’administrador judicial devia haver pres un poc el sol.
“Deu ser el xampú”, vaig dir. “Però no és albercoc, són pomes verdes.”
Em va ensumar.
“L’olor és d’albercoc”, va repetir.
No sabia ja què més dir. El mosso deixà en terra la maleta escocesa, i el pare li allargà un bitllet de deu mil lires. Vaig aixecar la maleta i vaig dirigir-me cap a la sortida. Era realment pesada. M’esforçava per mostrar-me tranquil també jo, però ell estava molt més entrenat que jo a fingir ser com no era. Tota una vida. Si no pensava més en el pèndol em venia al cap només que el meu pare, prop de mi, era un home acabat, era vell i el seu futur, amb tot l’optimisme d’este món, es presentava sense dubte dramàtic. I tanmateix continuava llançant mirades en la cavitat del túnel, cap a quioscos de begudes i plafons publicitaris, amb aire de qui hi volguera aportar millores.
“Aleshores, ¿com va?”, vaig preguntar quan isquérem a l’exterior. “Sembla que estàs en forma.”
Va mirar-me com mirava la mare, quan portava a casa qualsevol nou moble antic, i li demanava el parer.
“Un poc preocupat per la situació al Mediterrani.”
Així em va contestar.
En el viatge en taxi fins a casa va ser com si la xafogor se sumara a la confusió per impedir-me obrir la boca. Els creuaments es succeïen, es subseguien els semàfors, els revolts, i jo no aconseguia parlar. Per allí ningú no recordava dies tan calorosos, un aire tan quiet, tanta humitat. Eren les vuit de la vesprada i passàvem per carrers quasi buits, transitats només per turistes i mitjans públics. Observava tots els estrangers en visita per la ciutat, com si de veritat m’importaren. Alguns tenien l’edat del meu pare, i els sorprenia drets davant de certs monuments, en pantalons curts i samarretes de tirants. També el meu pare patia la calor, i suava, i tanmateix l’última cosa que hauria fet era presentar-se pel carrer amb les cuixes a l’aire, o només sense mitjons dins de les sabates. Em vaig preguntar en què, exactament, era ell diferent dels altres. També duia corbata.
Mentre travessàvem l’illa Tiberina va ser ell qui va dirigir-me la paraula. Però no va ser per comentar la xafogor o la brutícia del Tíber, com un podia esperar-se. S’enfilà una mà en la butxaca, en tragué una targeta i me l’allargà.
“Et faig un joc”, em digué. “Aposte que no saps llegir en italià.”
Jo vaig agafar la targeta i vaig quedar-me quiet, així, sense saber ben bé què contestar-li.
“Llig esta targeta”, continuà. “Obri-la i llig-la en veu alta. Digues què hi ha escrit exactament. Para molta atenció, perquè aposte que t’equivocaràs.”
Vaig obrir la targeta i vaig llegir el que hi havia escrit. Una frase absurda, em va semblar, sense sentit. La cal·ligrafia, en qualsevol cas, era la seua.
“¿Què significa?”, vaig preguntar.
“Endavant, llig. En veu alta. Atentament.”
“L’entreson és el jardí dels somnis.”
“¿N’estàs segur? ¿T’apostaries alguna cosa?”
Vaig tornar a mirar la targeta, li vaig pegar la volta, per vore si hi havia escrita alguna cosa per llegir en sentit invers.
“Mira bé, amb calma”, va insistir.
Vaig comprovar que no hi haguera errors d’ortografia, potser en la paraula entreson.
“L’entreson és el jardí dels somnis”, vaig repetir. Estava escrit així en la targeta.
“Bé, has perdut”, digué el pare. “No està escrit així.”
Va agafar-me la targeta, la va guardar, va somriure.
“És un bon joc. Intel·ligent, astut”, comentà. “Un ni ho veu. Me l’ha ensenyat un tipus al tren. Li l’ha fet a tots els del compartiment, i tots hi hem caigut.”
Em va ser difícil imaginar l’escena, el meu pare participant en un joc entre desconeguts en un tren.
“Un jove”, continuà. “Pensa, havia hagut d’anar corrent a casa de la nòvia, no sé on, per acompanyar-la a matar un dòberman. Li l’havia regalat ell quan s’havien conegut i just ara que estan a punt de casar-se el gos ha embogit. El cervell se li havia unflat dins del cap, se li ha comprimit contra la caixa del crani i ha embogit. I ell ha hagut d’agafar el tren fins allí, tancar aquell gos boig dins d’una caixa i dur-lo a un veterinari que l’ha sacrificat.”
La targeta del joc, entretant, havia desaparegut de nou en la seua butxaca. Va mirar-me de reüll amb un aire inquívocament picardiós. En aquell moment també jo l’hauria confós amb Robert Mitchum.
“Una de les històries més tristes que haja escoltat mai”, reprengué. “Aquell jove estava encara trasbalsat...”
“Bé”, vaig dir, “tan trasbalsat no ho crec, si li han vingut ganes de fer joguets al tren”.
“Al contrari”, va contestar. “Estava realment trasbalsat. El joc l’ha fet, no sé, per distraure’s...”
No li importava gens aquell jove, i encara menys aquell gos. El coneixia, era el meu pare. Estava esperant només que jo li pregara que m’explicara el joc. Per altra banda, vaig pensar, jo havia sigut un ingenu esperant, ni per un segon, que un home com ell, amb seixanta-sis anys, després d’haver perdut tot per culpa del seu caràcter, poguera canviar.
De sobte el taxi es va parar davant de ma casa, havíem arribat. El pare estigué més àgil que jo traient la cartera per pagar. Jo estava tan acostumat a vore com pagava sempre ell que vaig perdre algun segon abans d’adonar-me’n: ara ja no era com abans, ara els diners no els tenia ni tan sols ell.
“Deixa-ho”, vaig dir. “Ja pague jo.”
Però aleshores ja era tard. El taxista ja li estava donant les tornes, de les quals el pare separà cinc mil lires per tornar-li-les de nou, de propina. El taxista les va agafar i li ho va agrair, i tot es va desenvolupar amb una naturalitat desarmant. Els diners havien ballat entre les seues mans sense que cap dels dos se n’avergonyira.
“Adeu”, digué el pare, i va baixar. L’home va baixar també i va traure la maleta escocesa del maleter. Després, en tornar al cotxe, va obrir des de l’exterior la meua porta i em va fer baixar amb pompositat, com si fóra un ministre.
Estàvem fora. El taxi reprengué la marxa i desaparegué de seguida en una travessa. Des de certes finestres obertes als edificis se sentia grallar un mateix aplaudiment a la televisió. El pare m’esperava al costat d’un contenidor de fem, i em va semblar que no tenia cap intenció d’explicar-me aquell joc. Potser se n’havia oblidat, o potser ni tan sols s’havia adonat que ho havia deixat a meitat. Perquè també era possible això. Em va cridar i vaig encaminar-me cap a la porta de l’edifici. Ell em va seguir. Pel carrer no hi havia ningú, només sorolls llunyans i els llampecs violetes de les pantalles televisives. El vaig vore que alçava els ulls per avaluar des de baix l’edifici amb els seus cinc pisos. No era res d’especial, cert, però almenys no fingia ser una altra cosa. Era un edifici i estava allí, sense trucs.
“¿I com han sacrificat el gos?”, vaig preguntar. “¿T’ho ha dit el jove?”
“Amb gas”, va contestar. “Diu que no ha patit.”
Sandro Veronesi