“Si amb més de 40 anys de propostes de llengua no sexista no hem aconseguit cap resultat visible de millora de la discriminació de la dona, potser és que no hi ha cap relació entre ambdós fenòmens”, afirma la lingüista Ma Carme Junyent, que acaba d’editar un llibre, amb la participació de 70 lingüistes: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.
Però, a què diuen prou? Doncs, a l’ús i l’abús d’un llenguatge pretesament inclusiu que, teòricament, va néixer per a visibilitzar les dones –o sigui ple de bones intencions–, però que enfarfega la llengua i pot ser utilitzat perversament per a fer veure que es fa alguna cosa real per a canviar l’estatus subordinat de les dones i pot ser utilitzat com a arma de distracció en mans immobilistes.
En què consisteix el llenguatge pretesament no sexista?
Confusió entre gènere i sexe. Només entre un 15 i un 20% de les llengües de tot el món tenen distinció de gènere gramatical, és a dir, entre masculí i femení. Per exemple, la tenen totes les llengües romàniques, però no pas l’anglès -només els pronoms- i el xinès, i tampoc moltes altres llengües. No, per això, en les societats on la llengua no té diferenciació de gènere gramatical hi ha menys desigualtat entre homes i dones.
En català, i en totes les llengües derivades del llatí, el femení és el gènere marcat, com ho és el plural respecte del singular, mitjançant, per regla general, l’aplicació d’una “a” o d’una “s” respectivament. Evidentment, això no té res a veure amb el sexe de les persones i encara menys amb el de les coses, que és del tot arbitrari. Com a exemple ben clar, nosaltres dient “el sol” i “la lluna”, i en alemany és a l’inrevés, és a dir, “la sol” i “el lluna”. Per tant, el mal anomenat masculí genèric no és tal, funciona, de fet, com a neutre, gènere que inclou a tothom. Gramaticalment és així, ens agradi o no. Per tant, és ben clar:
Que no hi ha una correlació directa entre gènere gramatical i sexe
Que les societats amb llengües que no tenen masculí genèric no són més igualitàries
Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves… no fa la societat més igualitària; i no només això, sinó que fer aquests desdoblaments pot donar una imatge falsa d’igualtat
Que desdoblar homes i dones… i no desdoblar els empresaris, els banquers, els inspectors d’Hisenda… indica que no parlem d’un fenomen estrictament gramatical
Que en un text llarg els desdoblaments no els aguanta ningú…
Que alternar desdoblament i no desdoblaments (cas molt freqüent) pot provocar problemes d’interpretació
El llenguatge sexista (i discriminatori en general) és una altra cosa. Per exemple, és sexista:
Que un diari parli de Rajoy i Espe o de Rajoy i Soraya i que en una campanya electoral els eslògans diguin Laura Presidenta, Puigdemont President.
Que es parli, en una notícia, o en qualsevol altre text , d’un arquitecte i la seva dona, d’un enginyer i la seva dona, com si el centre del món fossin els homes i les dones giréssim al seu voltant.
Que els homes interrompin les dones quan parlen o no els deixin prendre el torn de paraula.
Com a substitutius d’un pretès masculí genèric “sexista” han aparegut bàsicament tres alternatives més una quarta del tot agramatical:
Desdoblament de gènere, que ja hem comentat i que es podria resumir en “desdoblem, desdoblem, que la llengua maltractem”
O bé l’ús, tant si ve al cas com si no, dels genèrics. Exemples: alumnat per alumnes, concepte totalment mancat d’afectivitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram! Famílies per pares, terme totalment arrelat a les escoles, així com alumnat, professorat i equip docent
I l’aparentment més revolucionari i, sens dubte el més efectista: el femení genèric, allò de companyes quan algú es dirigeix a un col·lectiu d’homes i dones, i et quedes amb uns ulls com a taronges. En fi, el triomf de l’artificialitat de la llengua…
La invenció d’uns sufixos d’allò més estrambòtics: “i”, “@”, “x”, com per exemple alumni/s, alumn@s, alumnx, etc…
Problemes que genera el pretès llenguatge inclusiu
El desdoblament de gènere, tipus “nens i nenes”… a tota pastilla, és una nosa a l’hora de redactar un text coherent i intel·ligible. Això provoca casos grotescos. N’assenyalarem uns quants:
Hi ha polítics que han arribat a dir “podemos” i “podemas”. N’hi ha que creient-se molt savis diuen donatges per homenatges (Ajuntament de Barcelona) o monomarental. Altres canvien expressions clares com professores embarassades en enigmes com quan entre el professorat es presenten casos d’embaràs. Diàlegs confusos com els nens i les nenes junts i juntes, que es va aclarir quan algú va dir “volen dir tots els alumnes”. I la personitis (terme de Gabriel Bibiloni) quan, a tort i a dret, s’utilitza el terme “persona”. O aquell alcalde que classificava els conveïns en persones menstruants i no menstruants. I, per acabar-ho d’adobar, els defensors de la personitis han abandonat expressions tradicionals ben inclusives com a gent gran o persona gran, i han expandit un eufemisme erroni de dos gèneres com avi. També s’ha negligit criatura i s’ha canviat per el o la bebè, bebito o bebita (tot pronunciat en castellà), nadó (i nadona!) . Ah, i en alguna escola han celebrat el Nadal amb el tió i la “tiona”….
Com que el fenomen ha arribat a un nivell tan grotesc, ara hi ha polítics, periodistes, tertulians totòlegs… que s’han cansat d’aquesta comèdia, terme, ben encertat, que utilitza la filòloga Ma Carme Junyent.
Cal recordar, a més, que la comunitat lingüística catalano-parlant necessita mantenir una fermesa força estricta en la normativa. Atès que som parlants d’una llengua històricament minoritzada, que es troba sota la permanent amenaça de ser infusionada dins les llengües amb qui conviu, no ens podem permetre el luxe de desobeir el sistema lingüístic a la lleugera. Això ens obliga a mantenir-nos fidels a un ús normatiu, si no volem que l’onada uniformitzadora dels nostres temps se’ns empassi la llengua per complet.
D’altra banda, aquest llenguatge macarrònic, pretesament inclusiu, ha estat gestat a les altes esferes universitàries, amb òrgans de govern masculinitzats, que dicten polítiques quant a gènere usant discursos de “justícia” políticament correctes. Fan bandera de la igualtat amb manuals d’inclusió presentats com a dogma de fe. Per tant, és una “revolució” impulsada des de “dalt”, que sortosament és a anys llum del llenguatge col·loquial, i que afecta mestres, professors, traductors, correctors, personal de l’Administració sobre els quals s’exerceix una censura clara. La prova és que en aquest llibre, que estem comentant, no hi ha volgut participar un nombre considerable de filòlogues que treballen per a l’Administració per por a represàlies.
Pel que fa a l’ús del femení genèric val la pena desmuntar algunes fal·làcies, com explica Anna Alfonso, periodista a RAC1 ia RAC105. Per exemple:
El masculí genèric no representa les dones. Fals. Que en català el gènere no marcat sigui el masculí no té res a veure amb els homes i el seu sexe. El masculí genèric ens inclou a tots: ni és just que els homes se n’apropiïn ni que les dones ens autoexcloguem.
Parlar en femení genèric visibilitza les dones. Potser és un dels arguments més perversos. Visibilitzar-nos és un acte de condescendència masclista que no ens fa cap servei. En les esferes de poder real, els homes no necessiten cap mena de visibilització, perquè ja són allà, ben visibles. Amb aquest argument ens han colat un gol en tota regla!
Parlant en femení genèric podem canviar la realitat. Fals, només canvia l’aparença. Parlar en femení és completament innocu contra el masclisme. Dir sempre “diputades” i “directores” ens pren l’energia, però no fem ni pessigolles al patriarcat.
Tot i l’adhesió que desperten aquestes propostes “inclusives” sobretot en els àmbits administratiu, docent o institucional, creiem que intervenir amb criteris ideològics sobre un codi lingüístic, encara que sigui amb la millor de les intencions –“l’infern n’està empedreït de bones intencions”- només acaba generant una llengua més tenallada, menys espontània i amb evidents confusions i contradiccions.
És molt més efectiu, per exemple, insistir que les dones no “moren” a mans de les seves parelles, sinó que són “assassinades”. Que les violacions no “passen”, sinó que es “cometen”. Per tant, sí, el llenguatge és masclista, i no, no té res a veure amb el masculí genèric.
Reflexions i conclusions
Si els parlants de l’anglès, de l’hongarès (que no té cap mena de diferenciació de gènere), o del xinès no són societats menys masclistes que aquelles que utilitzen la diferenciació de gènere potser vol dir que el gènere gramatical no condiciona la percepció que tenim dels objectes que ens envolten i que la confusió entre sexe i gènere és ben clara. Dit d’una altra manera, com va afirmar el lingüista eivissenc Isidor Marí “canviar la realitat pot modificar el discurs, però canviar el discurs només pot camuflar la realitat”.
Parlar en femení (que s’ha posat de moda tant en reunions dels CDR com en el Parlament) exclou. Perquè el femení és el gènere morfològic marcat de les llengües romàniques. I marcat vol dir no inclusiu. Ens agradi o no. No és el codi lingüístic qui produeix la discriminació sinó l’estructura social (i és aquí on cal canviar les coses). Recargolar la gramàtica, allargar i complicar els textos té poc impacte real en la modificació de les desigualtats, ja que la llengua per si sola no té tant poder. Així doncs, tenim un llenguatge “políticament correcte”, però gramaticalment incorrecte i no funcional, quan el nus de la qüestió és la preeminència del patriarcat.
Hi ha gent que creu en la manipulació de la gramàtica com a estratègia per a canviar el món. Però manipular el gènere gramatical no es el que ens salvarà. És a dir, “el rentat lila” implica intervenir en el llenguatge pel broc gros per no haver d’emprendre polítiques de dones d’ampli espectre amb implicacions reals en el col·lectiu. Intervenir en el llenguatge és fàcil i poc costós des d’una perspectiva econòmica, i mentre ens entretenim en aquest tema, ningú no es pregunta per què no s’estan fent polítiques amb perspectiva de gènere reals i tangibles. Als països amb llengües sense gènere o amb gèneres sense correspondència amb el sexe no hi ha discriminació? Val la pena rumiar-hi.
Finalment, com diu la Marta Pontnou, “vull que perduri una llengua que té molts problemes per a sobreviure i vull que sigui utilitzada sense complexos, sense encorsetaments i d’una manera fluida, i que això no vulgui dir que se m’entengui com a contrària a ningú pel fet de no escriure en llenguatge ‘pretesament’ inclusiu”.