Actualment soc professora universitària, però en una de les meues vides anteriors vaig treballar com a actriu, sobretot fent aparicions especials en programes televisius. A la dècada de 1970 vaig participar en un episodi del programa infantil El país de les persones perdudes, que s'emetia els dissabtes al matí. Feia el paper de la xiqueta protagonista del programa, però en versió adulta, i viatjava des del futur per advertir-li que estava en perill. Totes dues teníem una llarga cabellera rossa i jo duia un ampli vestit verd fins als peus.
Cinc anys més tard vaig viatjar a Birmània. Als turistes només se'ns permetia entrar al país amb un visat de set dies. Vaig agafar el vol que eixia cada dimarts des de Bangkok i vaig vore pocs occidentals mentre em dirigia de Yangon a Mandalay i als estats Shan. Excepte Yangon, amb els seus amplis bulevards, relíquies del colonialisme anglés, Birmània semblava aliena a tota influència occidental i a les servituds que comporta el món modern. Vaig quedar extasiada per la bellesa de Birmània i per la gentilesa de la seua gent.
Una vesprada aní a visitar la pagoda de Shwedagon, amb els seus monjos enfundats en túniques color carmesí, les estàtues daurades de Buda i el constant flux de turistes, famílies i pelegrins. L'aroma d’encens ho inundava tot. Estava contemplant una imatge de Buda quan un cavaller d'edat avançada se'm va acostar i em va començar a parlar. Parlava un anglés perfecte. Òbviament era un home molt culte, i em vaig quedar fascinada amb el relat. Em va demanar que li diguera doctor P., ja que el seu cognom era massa llarg. Les hores se'm van passar volant mentre escoltava el doctor P. explicar la història, la política, els ensenyaments del budisme, i l'espiritualitat i el fatalisme del poble birmà.
De sobte es va parar i va dir: “És hora de dinar”, i em va convidar que l'acompanyara a sa casa i coneguera la família. Per descomptat, vaig acceptar.
La dona del doctor P. ens va rebre amb enorme gentilesa i entràrem a la casa on hi havia els seus fills i néts. Una de les seues nétes, que tenia vuit o nou anys, no em treia els ulls de damunt. Al cap d'una estona li va dir alguna cosa al seu iaio en birmà.
— La meua néta diu que té una foto seua — em va dir el doctor P.
— De veritat? — vaig dir somrient-lo amb indulgència.
— Sí — va contestar ell —, i li agradaria ensenyar-li-la.
La xiqueta va desaparéixer de la sala i va tornar un minut més tard amb un visor de plàstic anomenat ViewMaster, en què es poden vore imatges tridimensionals de diapositives muntades sobre discos de cartró. Jo havia vist un d'aquells aparells anys abans en una botiga de regals del bosc de Sequoies Gegants. La xiqueta em va allargar el visor. Quan vaig acostar els ulls a la lent em vaig quedar atònita: era una foto meua, vestida amb l'ampli vestit verd, en una de les escenes d’El país de les persones perdudes.
El fill del doctor P. s’havia embarcat com a mariner en un navili mercant. Quan el vaixell va atracar a Nova York, havia comprat aquell joguet a la seua filla i va donar la casualitat que incloïa fotos del meu episodi d'El país de les persones perdudes. Després va donar la casualitat que jo vaig viatjar a Birmània i va donar la casualitat que vaig conéixer el doctor P., que va donar la casualitat que em va convidar a sa casa, on va donar la casualitat que una de les seues nétes em va reconéixer. Estava estupefacta.
Però el més increïble de tot va ser la reacció d'aquella família. A ells no els va sorprendre gens ni mica. Com que tenien la meua foto, els va semblar totalment natural que el destí m'haguera dut fins a la seua porta.