Després de mesos sense fer-ho, vaig anar a la capital amb tren. Havia sentit crítiques sobre la impuntualitat, sobre trens que llevaven de sobte, sense avisar, sobre l’escàs nombre de vagons i l’ensardinament dels passatgers, sobre el nefast funcionament, en general, de Rodalies. Havia sentit queixes, però la realitat, en pujar al comboi, m’esclatà a la cara. Així que vaig agafar-me a una barra metàl·lica, dret, fent equilibris, vaig inspeccionar el vagó: em recordà el metro de Ciutat de Mèxic i els autobusos de l’Havana, on havia estat, i els trens de l’Índia que havia vist en documentals. El Tercer Món, en definitiva, on els pobres es desplacen com un ramat i els rics ho fan còmodes amb taxi o amb vehicles propis.
Per sort, la dona que seia davant baixà a la primera estació i vaig poder substituir-la. Al costat hi havia una criatura d’uns huit anys, menjant llepolies. Havia intuït que seria fill o net de la dona, però es veu que no. Amb qui anava? Al voltant hi havia molts possibles pares o mares o germans.
Vaig tancar els ulls, havia passat mala nit, necessitava una desconnexió. Al cap d’una estona, quan el tren parà en un altre poble, vaig entreobrir-los, endormiscat. El xiquet del costat no era tan menut com pensava, sinó un adolescent, un xaval que s’entretenia manipulant el mòbil. Era lògic, si viatjava sol, que no fora una criatura. Vaig tancar de nou els ulls i vaig fer, ara sí, un son reparador. Tres estacions més avant, em vaig despertar del tot i, en girar el cap, vaig veure que el xaval era realment un jove de vint i tants anys, universitari potser, tot i que no portava cap bossa o motxilla damunt. Havia guardat el mòbil i ara llegia una novel·la gràfica de dibuixos en blanc i negre, amb escenes de violència i sexe. Va notar que jo espiava el seu llibre, vaig haver de dirigir l’atenció cap a altres llocs. Hi havia tanta gent que tenia molt on distraure la vista. A cada estació on paràvem baixava algú, però pujava més gent encara. Cada volta estàvem més comprimits. Vaig mirar de reüll el veí. Ja no era un estudiant, sinó un home canós, amb vestit jaqueta gris, que mastegava xiclet i mirava per la finestra. Em vaig preguntar si aniria, com jo, a la capital. Vaig saber la resposta dos estacions després, en una de les últimes del trajecte, quan em va tocar el braç i em demanà que l’ajudara a alçar-se, perquè aquesta era la seua parada. Devia tindre noranta anys, amb una mà portava un bàcul de fusta, amb l’altra m’agafava fort. El vaig acompanyar, amb molt de compte, a baixar. A l’andana l’esperaven un home i una dona que en devien ser família. Fora de l’estació hi havia un cotxe fúnebre negre, lluent, aparcat amb el motor en marxa, amb aquell motor que fa tan poc soroll. El xofer, uniformat, ens mirava. No vaig tindre temps d’acomiadar-me. Quan el vell es girà cap a mi, les portes del vagó ja s’havien tancat i el tren es posava en marxa.