Un vell amb ulleres de muntura d'acer i la roba coberta de pols estava assegut en un costat de la carretera. Hi havia un pontó que creuava el riu, i el travessaven carros, camions i homes, dones i xiquets. Els carros tirats per bous pujaven trontollant la riba empinada quan deixaven el pont, i els soldats ajudaven espentant els radis de les rodes. Els camions pujaven grinyolant i s'allunyaven a corre-cuita i els llauradors avançaven enfonsant-se en la pols fins als turmells. Però el vell estava allí assegut sense moure's. Estava massa cansat per continuar.
La meua missió era creuar aquell pont, explorar les posicions perdudes, i esbrinar fins on havia avançat l'enemic. La vaig complir i vaig tornar pel pont. Ara hi havia menys carros i poca gent a peu, i l'home continuava allí.
-D'on ve? -li vaig preguntar.
-De Sant Carles -va dir, i va somriure.
Era la seua ciutat natal, així que el va omplir de satisfacció esmentar-la, i va somriure.
-Cuidava els animals -va explicar.
-Oh -vaig dir, sense entendre'l del tot.
-Sí -va dir-, ja ho veu, m'hi vaig quedar cuidant els animals. Vaig ser l'últim que va eixir de Sant Carles.
No tenia pinta de pastor ni de vaquer, i després d'observar la roba negra i coberta de pols, el rostre gris cobert de pols i les ulleres de muntura d'acer, vaig dir:
-Quins animals eren?
-Animals de tota mena -va dir negant amb el cap-. Vaig haver de deixar-los.
Jo estava contemplant el pont i l'aspecte de paisatge africà del delta de l'Ebre i em preguntava quant tardaríem a vore l'enemic, i tota l'estona estava atent per si sentia els primers sorolls que delataren eixe misteriós succés anomenat contacte, i l'home continuava allí assegut.
-Quins animals eren? -vaig preguntar.
-De tres classes -va explicar-. Hi havia dos cabres i un gat i quatre parells de coloms.
-¿I els ha deixat? -vaig preguntar.
-Sí. Per culpa de l'artilleria. El capità em va dir que era per culpa de l'artilleria.
-¿I no té família? -vaig preguntar, vigilant l'altre extrem del pont, on els últims carros baixaven de pressa el pendent de la riba.
-No -va dir-. Només els animals que li he dit. Al gat, naturalment, no li passarà res. Un gat sap cuidar-se, però no vull ni pensar què deu ser dels altres.
-En quin bàndol està vostè? -li vaig preguntar.
-Jo no tinc bàndol -va dir-. Tinc setanta-sis anys. He fet dotze quilòmetres i crec que ja no puc seguir.
-Este no és un bon lloc per aturar-se -vaig dir-. Si pot arribar, hi ha camions en el desviament a Tortosa.
-Esperaré una mica -va dir-, i després continuaré. On van eixos camions?
-A Barcelona -li vaig dir.
-No conec ningú en eixa direcció -va dir-, però moltes gràcies. Li ho repetisc, moltes gràcies.
Em va mirar sense expressió, cansat, i tot seguit, necessitant compartir la seua preocupació amb algú, va dir:
-Al gat no li passarà res, n'estic segur. No cal inquietar-se per un gat. Però als altres, què creu que els passarà als altres?
-Bé, probablement tampoc no els passarà res.
-¿De veritat ho creu?
-Per què no? -vaig dir mirant l'altra riba, on ja no hi havia carretes.
-Però, què faran quan comence el foc de l'artilleria, si a mi em van dir que era per culpa de l'artilleria?
-¿Va deixar oberta la gàbia dels coloms? -vaig preguntar.
-Sí.
-Aleshores eixiran volant.
-Sí, segur que eixiran volant. Però els altres. Val més no pensar en els altres -va dir.
-Si ja ha descansat, jo si fora vosté me n'aniria -li vaig insistir-. Alce's i intente caminar.
-Gràcies -va dir, i es va posar dret, va avançar fent esses i va tornar a seure sobre la pols, deixant-se caure.
-Jo només cuidava els animals -va dir sense energia, però ja no parlava amb mi-. Només cuidava els animals.
No s'hi podia fer res. Era Diumenge de Pasqua i els feixistes avançaven cap a l'Ebre. Era un dia gris i els núvols anaven baixos, així que els seus avions no volaven. Això, i que els gats saberen cuidar-se sols, era tota la bona sort que tindria aquell home.