M’ho deu tot, va dir l’home amb vehemència, tot: tant els diners com l’èxit. La vaig fer jo, pràcticament la vaig modelar amb les mans, com qui diu. I mentre ho deia se les mirava obrint i tancant els dits en un gest estrany, com si volguera aferrar una ombra.
El xicotet vapor va començar a rectificar la direcció i una ventada va despentinar la dona. No digues això, Marcel, per favor, va murmurar amb els ulls clavats a les sabates, parla més baix, que la gent ens mira. Era rossa i duia unes ulleres de sol grosses de vidres fumats. A l’home se li va escapar una mena de colp de cap, un símptoma d’enuig. Total, tampoc no ens entenen, va replicar. Va llançar a l’aigua el que li quedava de cigarret i es va tocar la punta del nas com qui vol espantar un insecte. Lady Macbeth, va dir amb to irònic, la gran tràgica. ¿Saps com es deia el lloc on la vaig trobar?, doncs es deia La Baguette, i ella no es pot dir que fera precisament de Lady Macbeth, ¿saps què feia? La dona es va llevar les ulleres i les va netejar nerviosament amb la brusa. Per favor, Marcel, va dir. Ensenyava el cul a un públic de vells verds, la gran tràgica, heus ací el que feia. Es va tornar a espantar l’insecte invisible de la punta del nas. I encara en guarde les fotografies, va dir.
El mariner que feia de revisor es va aturar al seu davant i la dona va furgar dins la bossa. Pregunta-li si falta molt, va dir l’home, que estic marejat, esta carraca em fa vindre tots els mals. La dona es va espavilar per formular la pregunta en aquella llengua estranya i el mariner va respondre somrient. Prop d’una hora i mitja, va traduir ella, el vapor fa una parada de dos hores i després se’n torna. Es va tornar a posar les ulleres i es va arreglar el mocador del coll. Les coses no sempre són com ens semblen, va dir. ¿Quines coses?, va preguntar ell. Ella va somriure vagament. Les coses, va dir. I tot seguit va afegir: pensava en l’Albertine. L’home va fer una ganyota d’impaciència. Albertine, va dir com si sospesés el nom, Albertine. ¿Saps com es deia la gran tràgica a l’època de la Baguette? Es deia Carole, Carole Don-Don. Bonic, ¿eh? Es va girar de cara al mar fent-se l’ofés i va deixar anar una lleu exclamació: mira!, i va assenyalar amb el dit cap al sud. La dona es va girar i també hi va mirar. A l’horitzó es veia el con verd de l’illa que sobreeixia netament de l’aigua. Ja arribem, va dir l’home tot content, per mi que no falta tant com t’ha dit. Després va afinar els ulls i es va recolzar a la barana. Hi ha esculls, també, va afegir. Va desplaçar el braç cap a l’esquerra i va indicar dos protuberàncies de color turquesa, com dos barrets posats damunt de l’aigua. Quins esculls més lletjos, va dir, semblen coixins. No els veig, va dir la dona. Allí, una mica més a l’esquerra, just davant del meu dit, ¿els veus?, va dir Marcel. Va passar el braç dret per darrere dels muscles de la dona, sempre amb la mà apuntant endavant. Exactament en la direcció del meu dit, va repetir.
El revisor s’havia assegut en un banc a tocar de la barana, havia acabat la feina i observava els seus moviments. Potser va intuir el significat de la conversa, perquè s’hi va acostar somrient i es va adreçar a la dona amb aire divertit. Ella va escoltar atentament i després va exclamar: oh, no!, i es va tapar la boca amb la mà en un entremaliat gest infantil, com si no volguera que se li escapara el riure. ¿Què diu?, va preguntar l’home amb l’aire una mica desorientat de qui no pot seguir una conversa. La dona va adreçar al revisor una mirada de complicitat. Els ulls li reien i la feien molt guapa. Diu que no són esculls, va dir mantenint expressament en suspens allò que acabava de saber. L’home se la va mirar amb aire interrogatiu, potser una mica molest. Són xicotetes balenes blaves que es passegen per les Açores, va exclamar ella, m’ha dit just això. I per fi va deixar anar una rialla que estava contenint, una rialla menuda i breu com un cascavell. Aleshores va canviar d’expressió i es va enretirar els cabells que el vent li portava a la cara. ¿Saps que a l’aeroport t’he confós amb un altre?, va dir, posant càndidament en evidència l’associació d’idees. Ni tan sols era de la teua estatura i duia una camisa increïble que tu no et posaries ni per Carnaval, ¿veritat que és estrany? L’home va moure la mà per demanar la paraula: m’he quedat a l’hotel, ja ho saps, no em queda massa temps i el text encara està per repassar. Però ella no es va deixar interrompre. Deu ser perquè he pensat molt en tu, va continuar, i en estes illes, en el sol. Ara quasi murmurava, com si parlara per a ella mateixa. No he fet més que imaginar-te a tu. Tot este temps, en què no ha deixat de ploure, et veia assegut a la platja, em sembla que ha durat massa. L’home li va agafar una mà. A mi també m’ho ha semblat, va dir, però la veritat és que de platja n’he vista poca, més bé la màquina d’escriure. I a més ací també plou, ja ho crec, a bots i barrals. La dona va somriure. Ni tan sols t’he preguntat si ho has aconseguit, i pensar que si la teoria comptara, jo hauria escrit deu comèdies, de tant imaginar-me la teua: dis-me com és, va, que em muir de ganes de saber-ho. Bé, diguem que és una relectura d’Ibsen en clau brillant, va dir ell sense ocultar un cert entusiasme, brillant però una mica àcida, tal com són les meues coses, i de la part d’ella. ¿Què vols dir?, va demanar la dona. Bé, doncs, va dir l’home amb convicció, per començar pense que pels vents que bufen el més oportú és mirar-se les coses des del punt de vista d’ella, si vull que se’n parle, encara que no l’he escrita per este motiu, lògicament. En el fons és una història banal, és la fi d’una relació, però totes les històries ho són, de banals, el que compta és el punt de vista, i jo qui salve és la dona, la veritable protagonista és ella, ell és un egoista i un mediocre, ni tan sols s’adona del que està perdent, ¿em seguixes?
La dona va fer que sí. Crec que sí, va dir, però no n’estic segura. De tota manera he escrit més coses, continuà ell, estes illes són d’un avorriment mortal, si vols passar l’estona no tens més remei que escriure. I a més em volia enfrontar amb una dimensió diferent, porte tota la vida escrivint ficció. Jo pense que és més noble, va dir la dona, si més no, més gratuïta, i per tant, no sé com dir-ho, més lleugera... Ah, ja, va riure l’home, la delicadesa: par delicatesse j’ai perdu ma vie. Però arriba un punt que cal tenir la valentia d’enfrontar-se amb la realitat de la nostra vida. I a més, fixa-t’hi, la gent té ganes de vida viscuda, està farta de les fantasies d’escriptors sense fantasia. La dona va preguntar en veu molt baixa: ¿són memòries? En la seua veu humil hi havia una vibració lleugerament ansiosa. Una cosa per l’estil, va dir ell, però res d’elaboracions de la interpretació i el record; els fets tal com són, això és el que compta. Alçarà polseguera, va dir la dona. Diguem que se’n parlarà, la va corregir ell. La dona es va quedar pensativa. ¿Ja tens el títol?, va preguntar. Potser sí, què et sembla Le regard sans école? Graciós, em sembla, va dir ella.
El vapor va fer un gir molt ample i es va posar a costejar l’illa. Esbufecs de fum fosc, pudent de nafta, eixien de la xicoteta xemeneia i el motor havia agafat un ritme pausat, com si funcionara per pura complaença. Heus ací per què tarda tant, va dir l’home, l’embarcador deu ser a l’altra banda de l’illa.
Saps què, Marcel, va continuar la dona com qui caça una idea que li balla pel cap, este hivern m’he vist molt amb l’Albertine. El vapor avançava fent xicotets sotracs, com si el motor estiguera a punt de calar-se. Varen passar per davant d’una xicoteta església a tocar mateix de la riba i era tan a prop que pràcticament podien distingir la fisonomia de la gent que hi entrava. Les campanes que cridaven a missa de diumenge tenien un so desafinat, com si estigueren coixes.
¿Què dius? L’home es va espantar l’insecte invisible de la punta del nas. ¿Però com has pogut?, va dir. Tenia una expressió d’estupor i de gran disgust. Ens hem fet molta companyia, va explicar ella. Fer-se companyia és important, a la vida, ¿no creus? L’home es va alçar i es va repenjar a la barana, i tot seguit es va tornar a asseure a la butaca. ¿Però com has pogut, va repetir, que t’has tornat boja? Se’l veia molt inquiet, no podia deixar de moure les cames. És una dona infeliç i generosa, va dir ella sense abandonar el seu raonament, em fa l’efecte que et devia estimar molt. L’home va obrir els braços amb gest desconsolat i va murmurar alguna cosa inaudible. Mira, deixem-ho estar, va acabar dient amb esforç, a més, ja arribem.
El xicotet vapor es preparava per atracar. Dos homes amb samarreta imperi, a popa, descaragolaven l’amarra i cridaven a un tercer home, dret a l’embarcador, que se’ls mirava amb les mans a la cintura. Una xicoteta gentada de parents esperava els passatgers i saludava. A primera fila hi havia dos velletes amb mocador negre i una xiqueta vestida de primera comunió jugava botant a peu coix.
I per a la comèdia, va dir la dona aleshores, com si de sobte s’acabara de recordar una pregunta sense fer, ¿en tens, de títol, per a la comèdia?, no me l’has dit. El seu company estava endreçant els diaris i una màquina fotogràfica menuda dins d’una bossa amb les sigles d’una companyia aèria. Se me n’han acudit mil i els he descartat tots, va dir encara inclinat damunt de la bossa, no me n’ha eixit cap adequat, ha de ser un títol graciós però alhora que sone bé, per a una cosa així. Es va incorporar i a la mirada se li va encendre una vaga expressió d’esperança. ¿Per què m’ho demanes?, va preguntar. Per res, va dir ella, mira, me n’ha vingut un al cap, però segurament és massa frívol, no, desentonaria en un d’aquells cartells tan grossos, i a més no té res a veure amb l’argument, la veritat és que seria incongruent. Au, dona, va suplicar ell, dis-me’l ni que siga per curiositat, ¿i si resulta que és genial? Res, una tonteria, va dir ella, és una idea sense cap ni peus.
Els passatgers es van amuntegar cap a l’eixida i Marcel va ser xuclat per la massa que espentava. La dona es va quedar en un racó, agafada a la corda de la barana. T’espere al moll, va cridar ell sense girar el cap, he de seguir el corrent! Va alçar un braç entre la selva de caps i va sacsejar la mà. Ella es va recolzar a la barana i es va quedar mirant el mar.
Antonio Tabucchi