Plovisquejava quan la meua germana Jill i jo vàrem eixir corrent de l'església metodista, ansioses de tornar a casa i jugar amb els regals que el Pare Noel ens havia portat a nosaltres i a la nostra xicoteta germana Sharon. A l’altra banda del carrer hi havia una estació de servei de Pan American que era alhora una parada d'autobús de Greyhound. Estava tancada per Nadal, però vaig vore que una família esperava dempeus davant de la porta tancada, refugiada davall de l’estreta volada amb l'esperança de mantenir-se seca. Per un moment em vaig preguntar què feien aquelles persones allí, però de seguida les vaig oblidar mentre corria a trobar-me amb la Jill.
Una vegada a casa, a penes tinguérem temps de gaudir dels nostres regals, ja que havíem d’anar a vore els nostres iaios per al sopar anual de Nadal. Mentre passàvem pel carrer, em vaig adonar que aquella família encara estava allí, davant de l'estació tancada.
Mon pare conduïa molt lentament. I com més ens apropàvem a la intersecció on havia de girar per anar a casa dels iaios, més alentia el cotxe. De sobte, va fer mitja volta al bell mig del carrer dient: “No puc!”
- Què? - va preguntar ma mare.
- Estes persones, ací, a l'estació de Pan Am, amb la pluja. Tenen fills. És Nadal. No puc suportar-ho.
Quan mon pare es va parar a la benzinera, vaig vore que eren cinc: els pares i tres fills, dos xiques i un xiquet menut.
Mon pare va abaixar la finestra. “Bon Nadal”, va dir.
- Hola -, va dir l'home. Era alt i va haver d'ajocar-se per mirar dins del cotxe.
Jill, Sharon i jo vàrem mirar els xiquets, mirant-nos.
- Està esperant l'autobús? -, li va preguntar mon pare.
L'home va respondre que sí. Anaven a Birmingham, on tenia un germà i perspectives laborals.
- Bé, este autobús tardarà hores a vindre, i s’estan mullant, esperant ací. Windborn està a pocs quilòmetres, tenen un refugi cobert, i bancs. Per què no pugen al cotxe i els duc fins allí?
L'home va pensar per un moment i després va fer gestos a la seua família. Es van ficar al cotxe. No tenien equipatge, només la roba que portaven.
Quan s’hi van asseure, mon pare va mirar per damunt del muscle i va preguntar als xiquets si el Pare Noel els havia trobat. Tres tristes cares li respongueren en silenci.
- Oh, ja m’ho pensava jo, això -, va dir mon pare, fent-li l’ullet a ma mare, - perquè quan l’he vist este matí, Santa Claus m’ha dit que no podia trobar-vos, i m’ha preguntat si podia deixar els vostres joguets a ma casa. Els recollirem abans d’anar a la parada d'autobús.
Com a resultat, les cares dels tres xiquets es van il·luminar, i van començar a botar al seient del darrere rient i xarrant.
Quan baixaren del cotxe davant de la nostra casa, els tres xiquets varen córrer cap a la porta d'entrada i després directes cap als joguets escampats davall de l'arbre de Nadal. Una de les xiques va vore la nina de Jill i la va abraçar immediatament contra el cor. Recorde que el xiquet va agafar el globus de Sharon. I l'altra xiqueta va agafar un dels meus regals. Tot això va passar fa molt de temps, però el record s'ha mantingut molt clar. Aquell va ser el Nadal que aprenguérem, les meues germanes i jo, l'alegria de fer feliços els altres.
Ma mare va notar que la xica més jove portava un vestit de màniga curta, i li va donar l'únic suèter de Jill.
El meu pare els va convidar a unir-se a nosaltres pel sopar de Nadal dels iaios, però els pares s’hi van negar. Fins i tot quan ens vàrem posar tots junts a tractar de persuadir-los, s’hi van mantenir ferms.
Al cotxe, anant a Windborn, mon pare li va preguntar a l'home si tenia diners per pagar l'autobús.
L'home va dir que el seu germà li havia enviat els bitllets.
Mon pare va ficar-se la mà a la butxaca i en va traure dos dòlars, que era tot el que li quedava fins al pròxim dia de pagament. Va deixar els diners a la mà de l'home, que va intentar retornar-li'ls, però el meu pare va insistir. “Serà tard quan arriben a Birmingham i els xiquets tindran fam abans que això passe. Prenga'ls. Jo també ho he passat malament i sé què significa no poder alimentar la teua família.”
Els vàrem deixar a la parada d'autobús de Windborn. Mentre s’allunyaven, vaig mirar per la finestra tant de temps com vaig poder aquella xiqueta que abraçava la seua nova nina.