Em va agradar d'entrada, de seguida que vaig parlar amb ell per telèfon. Veu aspra, pausada, on s'endevinava un somriure... i sexe, ja saben a què em referisc. De tota manera, ¿com és que ens fem una idea de la gent només per la seua veu? La senyoreta d'informació telefònica és tafanera i condescendent, i ni tan sols és una persona de veritat. I quan el tio de la televisió per cable diu que la nostra satisfacció és una prioritat per a ells i volen complaure'ns, el delata el to de menyspreu.
Durant un temps vaig ser operadora de la centraleta d'un hospital, em passava el dia parlant amb metges als qui mai veia. Totes teníem els nostres favorits i altres que no suportàvem. Cap de nosaltres havia vist mai el doctor Wright, però tenia una veu tan suau i càlida que estàvem enamorades d'ell. Si calia avisar per megafonia, cadascuna posava un dòlar al tauler, féiem carreres per contestar les cridades i a qui li tocava la seua guanyava els diners i deia: "Oh, què tal, doctor Wright. El volen a l'UCI, senyor." Mai vaig arribar a vore el doctor Wright en persona, però quan vaig aconseguir un lloc en Urgències vaig acabar coneixent tots els metges amb els que havia parlat per telèfon. Prompte em vaig adonar que eren exactament com els imaginàvem. Els millors facultatius eren els que contestaven de seguida, clars i educats, mentre que els pitjors eren els que ens cridaven i deixaven anar coses com: "¿És que contracten deficients a la centraleta?". Eren els que deixaven que als seus pacients els visitaren en Urgències, els que deriven a l'hospital del comtat els malalts amb cobertura mèdica dels serveis socials. Curiosament els de veu sensual eren igual de sensuals en la vida real. Però no, no puc explicar que el timbre de la veu revele que algú s'acaba de despertar o vulga anar-se'n al llit. Pensen en la veu de Tom Hanks, per exemple. Bé, obliden-la. Ara la de Harvey Keitel. I si Harvey no els sembla sexy, només cal que tanquen els ulls.
Resulta que jo tinc una veu molt bonica. Soc una dona forta, fins i tot freda, però a tots els semble encantadora per la meua veu. Sona jove, tot i que tinc setanta anys. Els empleats de Pottery Barn flirtegen amb mi. "Ei, aposte que s’ho passaria molt bé gitada en eixa catifa." Coses per l'estil.
Fa dies que intente trobar algú que em canvie els taulells del bany. La gent que s'anuncia al diari per fer feines esporàdiques, pintar i coses per l’estil, en realitat no vol treballar. Just ara estan molt ocupats, o salta un contestador amb Metallica de fons i no et tornen la cridada. Després de sis intents B.F. va ser l'únic que em va dir que s’hi passaria. Va contestar al telèfon: “Sí, ací B.F.”; així que li vaig dir: “Hola, ací L.B.” I va riure, sense cap pressa. Li vaig explicar que necessitava entaulellar un sòl i em va dir que era el meu home. Podia vindre quan volguera. Vaig imaginar un jovenet de vint anys espavilat, guapo, amb tatuatges i els cabells de punta, una camioneta descoberta i un gos.
No es va presentar el dia que acordàrem, però va cridar al matí següent; va dir que li havia sorgit un imprevist, que si podia passar-se després. Clar que sí. Aquella vesprada vaig vore la camioneta, vaig sentir que tocava a la porta, però vaig tardar una mica a obrir. Estic fatal de l'artritis, i damunt em vaig enredar amb el tub de la màscara d'oxigen. “Paciència, amic!”, vaig cridar.
B.F. estava agafat a la paret i a la barana, panteixant i tossint després de pujar els tres escalons. Era un home enorme, alt, molt gros i molt vell. Fins i tot des de fora, mentre recobrava l'alé, vaig notar la seua olor. Tabac i llana bruta, suor ranci d'alcohòlic. Tenia uns ulls blaus de querubí injectats en sang i somreia amb la mirada. Em va agradar d'entrada.
Va dir que probablement no li aniria malament una mica d'aquell aire meu. Li vaig suggerir que es fera amb un tanc, però em va contestar que li feia por saltar pels aires en encendre una cigarreta. Va anar directe cap al lavabo. Tampoc és que fera falta que li ensenyara el camí. Visc en una caravana i no hi ha molts llocs on puga estar. Però va entrar sense més, sacsejant-ho tot amb els seus grans passos. Va prendre algunes mesures i després se'n va anar a seure a la cuina. Vaig continuar respirant la seua forta olor. El tuf per a mi va ser com la magdalena, evocant-me el meu iaio i el tio John, per començar.
Les olors lletges tenen el seu encant. El rastre d'una mofeta al bosc. Fems de cavall a les carreres. Una de les millors coses dels tigres al zoo és aquesta pudor salvatge. En les corregudes de bous sempre m'agradava seure a les grades més altes per veure-ho tot, com en l'òpera, però si et quedes al costat de la barrera pots olorar el bou.
B.F. em va semblar exòtic de pur brut. Visc a Boulder, on no hi ha brutícia. Ningú va brut. Fins i tot la gent que va a córrer sembla acabada d’eixir de la dutxa. Em vaig preguntar on aniria a beure perquè a Boulder tampoc he vist mai un bar brut. Semblava un home a qui li agradava parlar mentre bevia.
Parlava amb si mateix al lavabo, grunyint i esbufegant ajocat al terra per mesurar el moble de les tovalloles. Quan va aconseguir posar-se dret, remugant entre dents, jure que tota la casa es va balancejar. Va eixir i em va dir que en necessitava quatre metres quadrats. “No és increïble?”, li vaig dir. “Vaig comprar-ne quatre i mig!” “Vaja, tens bon ull. Dos bons ulls.” Em va somriure, mostrant la seua dentadura postissa.
— No es podrà xafar durant setanta-dos hores - em va explicar.
— Quina bogeria. Mai he sentit una barbaritat semblant.
— Bé, doncs és així. Els taulells han de forjar.
— Mai de la vida he sentit a ningú dir: "Anàrem a un motel mentre forjaven els taulells". O: "Em puc quedar a ta casa fins que els meus taulells forgen?". Ni una sola vegada he sentit esmentar res semblant.
— Deu ser perquè la majoria de la gent que posa taulells té dos banys.
— I què fa la gent que en té només un?
— Deixar la moqueta.
La moqueta ja estava quan vaig comprar la caravana. Taronja de fibres llargues, tacada.
— No puc amb esta moqueta.
— No et culpe. Només dic que els taulells no s'han de xafar en setanta-dos hores.
— Impossible. Prenc Lasix per al cor. Vaig al bany vint vegades al dia.
— Bé, aleshores endavant, xafa-les. Però si els taulells es mouen no em vingues a reclamar, perquè jo soc un professional.
Vàrem acordar un preu per l'obra i va dir que tornaria divendres al matí. Saltava a la vista que estava adolorit d'haver-se ajocat. Quasi sense alé va eixir de la casa coixejant, encara que va haver de parar-se al taulell de la cuina i després a l'estufa de la sala d'estar. Al peu de l'escala va encendre una cigarreta i em va somriure. Encantat de conéixer-te. El seu gos esperava pacientment a la camioneta.
Divendres no es va presentar. Tampoc va cridar per telèfon, així que diumenge vaig intentar localitzar-lo. No van contestar. Vaig trobar la pàgina del diari amb altres números. Tampoc va contestar ningú. Vaig imaginar una taverna de l'Oest plena d’entaulelladors, tots amb botelles o cartes o gots a la mà, adormits amb el cap recolzat a la taula.
Ahir em va cridar. Vaig contestar i va dir:
— Què tal tot, L.B.?
— Fenomenal, B.F. Em preguntava si et tornaria a vore.
— Et va bé que m’hi passe demà?
— Per mi perfecte.
— Cap a les 10?
— Clar que sí - vaig dir -, quan vulgues.
Lucia Berlin