“Massa vida entra en esta casa”, va escriure Tillie Olsen, escriptora, activista sindical i mare de quatre xiquetes, en una carta a la poetessa Anne Sexton. “Despertar-se a les 6, desdejunar per torns, preparar el dinar, i després, si no hi ha ningú malalt, o no és dia festiu o qualsevol dels altres quiròfans, es treballa fins a les 4, de vegades més temps o una vesprada sencera, depenent de la càrrega de les tasques domèstiques, compres, encàrrecs, gent, crisis familiars o d'amics del moment”. Esta descripció del tumult artístic i familiar es va escriure el 1961, però podria haver sigut un correu electrònic d'una mare a una altra en el 2024.
Olsen i Sexton van ser les primeres beneficiàries d'una beca remunerada del Radcliffe Institute for Independent Study. Com es descriu al llibre The Equivalents: a Story of Art, Female Friendship and Liberation in the 1960 de Maggie Doherty, la beca “es dirigia a una classe de nord-americans omnipresent i, no obstant això, marginada: les mares”, i estava “dissenyada per combatre el clima de falta d'expectatives a què s'enfrontaven les dones en els Estats Units de mitjans de segle”, segons l'aleshores presidenta de Radcliffe, Mary Ingraham Bunting.
En alguns sentits, s'han fet avanços importants per a les dones nord-americanes; en aquella època, per exemple, era perfectament legal acomiadar del treball una dona per quedar-se embarassada (en altres aspectes, hem tornat al segle XIX).
Tot i això, em va sorprendre descobrir que gran part dels sentiments expressats per Olsen, Sexton, la professora Maxine Kumin, la pintora Barbara Swan i l'escultora Marianna Pineda a l'excel·lent i sensible llibre de Doherty semblaven completament moderns sis dècades després. El llibre em va fer reflexionar sobre si alguns dels conflictes que senten les mares entre les seues responsabilitats familiars i altres parts de la seua vida es poden resoldre plenament.
D'una banda, eixes dones tenien marits que els donaven suport. El marit d'Olsen, Jack, es va traslladar amb ella des de San Francisco a l'altra banda del país quan va obtenir la beca. Al món acadèmic, a qui es trasllada per una altra persona se'l sol anomenar cònjuge acompanyant, però encara al segle XXI és més probable que estes acompanyants siguen dones. El marit de Pineda, Harold Tovish, era també un escultor d'èxit. La considerava “la millor artista”, assenyala Doherty, i va donar-li a Pineda l'estudi més gran, lluminós i més adequat de sa casa, a Massachusetts.
Sovint, com en el cas de les dones retratades a Lives of the Wives: Five Literary Marriages, de Carmela Ciuraru, la vida domèstica amb cònjuges malcriats i abstrets era un obstacle per a les artistes. Però per a les dones retratades a The Equivalents, la maternitat també va ser una musa: Pineda, per exemple, va esculpir la forma de l'embaràs, i en fer-ho, segons la seua antiga galerista Abigail Ross Goodman, “també està parlant del naixement de la creativitat, del naixement de les idees, del que suposa per a un artista donar a llum”.
La història d'Olsen em va commoure de manera especial. “Havia estat una celebritat literària a la dècada de 1930”, va dir Doherty, però:
en 1960, aquells anys semblaven una altra vida. Olsen havia passat les dècades de 1940 i 1950 criant quatre filles, organitzant la comunitat i treballant en diverses feines per mantenir la seua família. Escrivia quan podia —a l'autobús de tornada de la feina, a la nit, quan les seues filles dormien—, però li costava acabar alguna obra de ficció. Només en els últims anys ha aconseguit escriure i publicar alguns relats curts. Quan va publicar Tell Me a Riddle [Conta'm una endevinalla, una col·lecció de relats breus], estava sobrecarregada de treball, mal pagada i tenia quasi 50 anys. Tenia por de perdre l'oportunitat de convertir-se en la gran escriptora proletària que tant havia desitjat ser.
Olsen volia més temps per escriure, com també “més temps a casa amb les filles” i “l'energia per gaudir d'aquell temps”. A diferència de la majoria dels becaris, que tenien una millor situació econòmica, Olsen es ressentia del fet que ella i el seu marit hagueren de treballar en feines mal pagades per arribar al final del mes. Encara que ell era equitatiu en molts aspectes, Olsen seguia realitzant la major part del treball domèstic, igual que moltes mares treballadores continuen fent més tasques domèstiques que els seus cònjuges.
Quan es va traslladar de San Francisco a Cambridge, Massachusetts, per a la beca Radcliffe, havia planejat treballar en una novel·la, però va acabar soterrada a les prestatgeries de la biblioteca, estudiant escriptors com ella que tenien el que ella anomenava “silencis antinaturals”, quan les circumstàncies de la vida, i no la manca d'inspiració o de primera matèria, t'allunyen del teu art.
(En relació amb això, lamente estar escrivint just ara sobre un llibre que va publicar-se en el 2020, però estava una mica ocupada aquells dies).
Una vegada més, em va sorprendre com de rellevant és l'obra d'Olsen. Va fer una xarrada a l'institut titulada La mort del procés creatiu, i va ser adaptada en un article per a Harper's Magazine el 1965. Este passatge encara ressona:
Més que en qualsevol relació humana, aclaparadorament més, la maternitat vol dir ser instantàniament interrompible, receptiva, responsable. Ara els xiquets et necessiten (i recorda que, a la nostra societat, la família ha de ser sovint el centre d'amor i salut que el món exterior no és). El simple fet que siguen necessitats d'amor, no de deure, que un les senta com a pròpies, que no hi haja ningú més que se'n responsabilitze, els dona primacia. És la distracció, no la meditació, cosa que es convertix en habitual; la interrupció, no la continuïtat; el treball espasmòdic, no constant. La resta ja s'ha dit ací. El treball interromput, ajornat, posposat produix bloqueig, en el millor dels casos, una consecució menor. Les capacitats no utilitzades s'atrofien, deixen de ser.
El conflicte d'Olsen, com ella ho va descriure, era “reconciliar la feina amb la vida”. Com escriu Doherty, “Olsen sostenia que la vida no era com un calendari: la beca (i el fet que tinguera filles grans, la menor era una adolescent quan es va mudar a Cambridge) va fer possible que Olsen mantinguera la feina. Per fi va arribar a un punt en què no necessitava tenir una feina de dia, i la feina que va poder acabar a l'institut va canviar la seua vida de manera permanent. Però no va esborrar tots els conflictes interns. Olsen “anhelava una vida impossible, una en què poguera dedicar el temps adequat” tant a la seua feina com a les seues filles, escriu Doherty.
En llegir les paraules d'Olsen, vaig pensar en totes les mares amb què he parlat amb els anys, com a periodista i com a amiga, que senten amb agudesa el conflicte entre la maternitat i tots els altres aspectes de la vida. Sovint interpreten eixa sensació de tensió com un senyal, com si estigueren fent alguna cosa malament, com si treballaren massa o no suficient. No sempre pensen en els problemes financers o estructurals que les frenen. Sovint veuen els obstacles com a fracassos personals i se senten culpables pel que creuen que estan fent malament.
Però, ¿i si acceptaren que la tensió serà eterna? ¿I si sempre hi haguera sentiments de frustració i esgotament que xocaren amb els sentiments d'alegria i d'amor infinit? No crec que eixe sentiment siga exclusiu de les mares o dels que treballen per un sou. Els pares presents senten l'estira-i-arronsa de la vida i la família tant com les mares, però tenen menys expectatives socials al voltant de la seua paternitat i més expectatives socials al voltant del seu treball remunerat.
Olsen va deixar no només una obra d'escrits meravellosos —encara recorde el prim volum de Tell Me a Riddle que vaig trobar a la prestatgeria del despatx de ma mare quan vaig tornar a casa de la universitat un estiu—, sinó també un llegat de cures. I no només per a les seues pròpies filles, a qui adorava, fent que els seus aniversaris foren especials i que les seues habitacions estigueren plenes de llibres, fins i tot quan la família estava en fallida.
Quan la seua filla Julie era a l'escola, Olsen va acollir durant uns quants mesos “un jove d'una família amb problemes”. Eixe home va recordar una vegada amb afecte la taula d'Olsen. “Parlaven, reien, feien broma, es burlaven, s'explicaven les anècdotes del dia, s'escoltaven amb respecte, es responien amb afecte. Parlaven de literatura, música, cinema i política. Volien saber què pensava, en què creia, quins autors llegia”. No sé si Olsen va sentir mai que havia aconseguit assolir eixa “vida impossible”. Però per a esta lectora, ho va aconseguir.
Jessica Grose