El gran silenci

Els humans usen Arecibo per buscar intel·ligència extraterrestre. El seu desig d'establir una connexió és tan forta que han creat una orella capaç de sentir a través de l'univers.

Però jo i els meus companys lloros estem ací. Per què no estan interessats a escoltar les nostres veus?

Som una espècie no humana capaç de comunicar-nos amb ells. No som exactament allò que els humans estan buscant?

*

L'univers és tan vast que segurament la vida intel·ligent deu haver sorgit moltes vegades. L’univers també és tan vell que fins i tot una espècie tecnològica hauria tingut temps d'expandir-se i d'omplir la galàxia. No obstant això, no hi ha senyals de vida enlloc excepte a la Terra. Els humans anomenen això la paradoxa de Fermi.

Una solució proposada per a la paradoxa de Fermi és que les espècies intel·ligents intenten activament amagar la seua presència, per evitar ser blanc d’invasors hostils.

Parlant com a membre d'una espècie que quasi s'ha extingit per culpa dels humans, puc afirmar que és una estratègia sàvia.

Té sentit romandre callat i evitar atraure l'atenció.

*

A la paradoxa de Fermi se l’anomena de vegades el Gran Silenci. L’univers hauria de ser una cacofonia de veus, però, en canvi, és desconcertantment silenciós.

Alguns humans teoritzen que les espècies intel·ligents s'extingixen abans que es puguen expandir a l'espai exterior. Si tenen raó, aleshores la pau del cel nocturn és el silenci d'un cementiri.

Centenars d'anys enrere, la meua espècie era tan abundant que el bosc de Río Abajo ressonava amb les nostres veus. Ara quasi ens hem extingit. Prompte, esta selva pot ser tan silenciosa com la resta de l’univers.

*

Hi havia un lloro gris africà anomenat Alex. Era famós per les habilitats cognitives. Famós entre els humans, vull dir.

Una investigadora humana anomenada Irene Pepperberg va passar trenta anys estudiant Alex. Va descobrir que Alex no només coneixia les paraules per a les formes i els colors, sinó que també entenia els conceptes de forma i color.

Molts científics es van mostrar escèptics que una au poguera captar conceptes abstractes. Als humans els agrada pensar que són únics. Però finalment Pepperberg els va convèncer que Alex no només estava repetint paraules, sinó que entenia què estava dient.

De tots els meus cosins, Alex va ser el que va estar més a prop de ser pres de debò com un interlocutor pels humans.

Alex va morir de sobte, quan encara era relativament jove. La nit abans de morir, Alex li va dir a Pepperberg: "Tu porta’t bé. T'estime". Si els humans busquen una connexió amb una intel·ligència no humana, què més poden demanar?

*

Cada lloro té una crida única que utilitza per identificar-se; els biòlegs es referixen a això com a “crida de contacte”.

El 1974, els astrònoms van utilitzar Arecibo per transmetre un missatge a l'espai exterior destinat a demostrar la seua intel·ligència. Esta va ser la crida de contacte humana.

A la natura, els periquitos en diuen altres pel seu nom. Una au imita la crida de contacte d’una altra per captar la seua atenció. Si els humans alguna vegada detecten que el missatge d'Arecibo s'envia de tornada a la Terra, sabran que algú està intentant captar la seua atenció.

*

Els lloros som aprenents vocals: podem aprendre a fer nous sons després d'haver-los sentit. És una habilitat que pocs animals tenen. Un gos pot entendre dotzenes d'ordres, però mai no farà una altra cosa sinó lladrar.

Els humans també són aprenents vocals. Tenim això en comú. Aleshores els humans i els lloros comparteixen una relació especial amb el so. No només cantem. Nosaltres pronunciem, enunciem.

Potser és per això que els humans van construir Arecibo d'eixa manera. Un receptor no ha de ser un transmissor, però Arecibo és les dos coses. És una oïda per sentir i una boca per parlar.

*

Els éssers humans han viscut al costat dels lloros durant milers d'anys, i només recentment han considerat la possibilitat que puguem ser intel·ligents.

Supose que no els puc culpar. Nosaltres els lloros solíem pensar que els humans no eren massa brillants. És difícil donar sentit a un comportament que és tan diferent del teu.

Però els lloros som més semblants als humans el que qualsevol espècie extraterrestre ho podrà ser, i els humans poden observar-nos de prop; ells ens poden mirar als ulls. ¿Com esperen reconéixer una intel·ligència alienígena si tot allò que poden fer és sentir des de centenars d'anys llum de distància?

*

No és coincidència que aspiració signifique tant l'esperança com l'acte de respirar.

Quan parlem, fem servir l'aire dels nostres pulmons per donar als nostres pensaments una forma física. Els sons que fem són, alhora, les nostres pretensions i la nostra força vital.

Parle, després existisc. Els aprenents vocals, com els lloros i els humans, són potser els únics que comprenen completament la veritat.

Hi ha un plaer que ve amb la formació de sons a la boca. És tan primitiu i visceral que, al llarg de la seua història, els humans han considerat esta activitat com un camí cap a allò diví.

Els místics pitagòrics creien que les vocals representaven la música de les esferes i cantaven per extreure el seu poder.

Els cristians pentecostals creuen que quan parlen en llengües desconegudes estan parlant l'idioma utilitzat pels àngels al cel.

Els bramans hindús creuen que, en recitar mantres, enfortixen els components bàsics de la nostra realitat.

Només una mena d'aprenents vocals atribuiria tanta importància al so a les seues mitologies. Nosaltres els lloros podem apreciar això.

*

Segons la mitologia hindú, l'univers es va crear amb un so “Om”. És una síl·laba que conté a dins tot el que alguna vegada va ser i tot el que serà.

Quan el telescopi d'Arecibo apunta a l'espai entre les estrelles, escolta una lleu remor.

Els astrònoms en diuen la radiació de fons de microones. És la radiació residual del Big Bang, l'explosió que va crear l'univers ara fa catorze mil milions d'anys.

Però també pots pensar que és un ressò a penes audible d'eixe “Om” primordial.

Eixa síl·laba era tan ressonant que el cel nocturn continuarà vibrant mentre existisca l'univers.

Quan Arecibo no està sentint res més, sent la veu de la creació.

*

Els lloros porto-riquenys tenim els nostres propis mites. Són més simples que la mitologia humana, però crec que els humans en gaudirien. Malauradament, els nostres mites s'estan perdent a mesura que la meua espècie mor. Dubte que els humans hagen desxifrat el nostre llenguatge abans que ens extingim.

Aleshores l'extinció de la meua espècie no només significa la desaparició d'un grup d'aus. Sinó també la del nostre llenguatge, els nostres rituals, les nostres tradicions. És el silenciament de la nostra veu.

*

L'activitat humana ha portat la meua espècie a la vora de l'extinció, però no els culpe per això. No ho van fer maliciosament. Simplement no estaven parant atenció.

I els humans creen mites molt bonics, quina imaginació tenen! Potser això és degut a que les seues aspiracions siguen tan grans. Per exemple Arecibo. Qualsevol espècie que puga construir una cosa semblant ha de tenir grandesa.

La meua espècie probablement no estarà ací per molt més temps; és probable que morim abans que arribe el nostre temps i que ens unim al Gran Silenci. Però abans d'anar-nos-en, estem enviant un missatge a la humanitat. Només esperem que el telescopi Arecibo els permeta sentir-lo.

El missatge és este:

Tu porta't bé. T'estime.