Estiu. Casa dels meus pares, davant la mar. Isc a la terrassa amb el telèfon. Vull que em confirmen l'hora d'un àpat seguit de reunió.
— No em faces dinar — dic, abans, a la mare.
A fora note fred; bufa el llevant, la mar està picada i fa núvol. A punt d'entrar novament per posar-me una jaqueta, guaite pel finestral. Dins hi ha els meus pares quan encara vivien. Juguen al parxís, com feien sempre a l'estiu, abans que la casa antiga fora substituïda per un bloc d'apartaments. Parlen, però no sent què diuen; només sent el bram de les ones que tinc darrere. La mare s'alça, va cap a la cuina. Potser avui farà arròs caldós, aquell arròs que no he tastat mai més. El pare s'encén un caliquenyo amb aquells gestos que he vist tantes voltes i que ara, passats els anys, a penes puc reproduir mentalment. La mare torna, diu alguna cosa; reprenen la partida.
Telefone. Abans que m'expliquen res dic que no m'esperen, que tinc un compromís. No hi donen importància: tots som prescindibles.
— Em quede a dinar — dic, ja dins, a la mare —. Què fas avui?
— Arròs caldós — diu. I llança el dau sobre el vidre del parxís.
Manuel Baixauli