Esta història va passar el dimecres d’abans de Nadal, fa un parell d'anys. Havíem acabat d'assajar amb el cor de l'església. Les columnes ja estaven decorades amb garlandes que omplien el temple d'olor de pi. Davant del sagrari s'havia col·locat un gran arbre artificial de Nadal. Aquell era el lloc on es dipositaven els donatius per al programa Joguets per als Menuts, i ja hi havia una xicoteta pila de regals davall de l'arbre.
Era quasi mitjanit i jo estava xarrant amb un amic a l'aparcament. Els altres membres del cor ja se n’havien anat a casa. Havíem apagat les llums de l'església i tancat la porta principal amb clau, però la porta lateral que donava a la capella sempre quedava oberta.
Mentre el meu amic i jo parlàvem, un Jeep tot terreny roig va entrar lentament a l'aparcament. Quan el conductor ens va vore, va fer mitja volta i se’n va anar. Allò em va semblar estrany i em va deixar preocupat. De vegades es cometen actes de vandalisme a les esglésies. La porta està sempre oberta a la casa de Déu i de vegades algun borratxo entra trontollant per dormir la mona o potser per beure's el vi i robar els objectes d'or del servei religiós que trobara a l'altar. Però la manera subreptícia d'entrar i eixir d'aquell cotxe car em va fer pensar.
El meu amic i jo no comentàrem res de tot allò. Després d'acabar la nostra conversa, pujàrem als nostres cotxes i ens en anàrem. Però jo no me n’aní a casa. Vaig pegar una volta a l’illa i vaig tornar a l'església. Quan vaig arribar, el Jeep estava aparcat al costat de la porta de la capella i les llums de l'església estaven enceses. Em vaig quedar una estona dins del cotxe, prou nerviós. Després vaig eixir i em vaig dirigir a l'església. Creient que m'anaven a posar una bala al cap en qualsevol moment, vaig entrar per la cripta, encenent tots els interruptors de llum i fent molt de soroll perquè saberen que m'estava acostant. No volia agafar per sorpresa ni espantar cap intrús. Mentre pujava l'escala vaig començar a cantar, sense adonar-me'n, King of the road prou alt (no em pregunten per què).
Vaig girar pel racó de l'escala i vaig eixir a la sagristia i, al costat de l'altar, vaig vore un home i una dona que coneixia de vista de la nostra parròquia. Des del meu lloc al cor jo veig tots els que assistixen a missa. Aquella dona sempre s'asseia al passadís central, a la fila set i del costat dret. Tenia una veu de soprano pura i potent. Una vegada havia parlat amb ella i li havia preguntat si volia formar part del cor, però era massa tímida. Solia anar sola a l'església, però jo havia vist aquell home alguna vegada i sabia que era el seu marit.
Tots dos portaven grans bosses de plàstic blanc a cada mà plenes de joguets nous. Devia haver-hi, almenys, uns cinc-cents dòlars en joguets dins d'aquelles bosses. Els estaven col·locant davall de l'arbre de Nadal per al programa de Joguets per als Menuts.
La dona em va dirigir un mig somriure nerviós i es va endur un dit als llavis. “Per favor”, va dir, “ni una paraula d'això a ningú”.
Vaig assentir tontament amb el cap i me’n vaig anar.
Aquella dona i el seu marit tenien quaranta anys. No sabia quasi res d’ells. Però sabia que no tenien fills. Mai no havien tingut fills. No podien. Esterilitat.
I ara no ve cap gràcia ni moral. És només una cosa que va passar. Però quan vaig pujar al cotxe i vaig dirigir-me a casa vaig començar a plorar a llàgrima viva i no vaig poder parar fins passada molta estona.