El peça que desdejunava al meu costat, al bar, va oblidar un mòbil davall de la barra. Vaig córrer darrere d’ell, però quan vaig arribar al carrer ja havia desaparegut. Vaig pegar un parell de voltes amb l'aparell a la mà pels voltants i finalment el vaig guardar a la butxaca i em vaig ficar a l'autobús. A l'alçada del carrer Cartagena va començar a sonar. Per mi no l’hauria agafat, però la gent em mirava, així que el vaig traure amb naturalitat i vaig atendre la cridada. Una veu de dona, a l'altra banda, va preguntar: “On estàs?” “A l'autobús”, vaig dir. “A l'autobús? I què fas a l'autobús?” “Vaig a l'oficina.” La dona es posà a plorar, com si li haguera dit una cosa horrible, i va penjar.
Vaig guardar l'aparell a la butxaca de la jaqueta i vaig perdre la mirada en el buit. A l'alçada de Maria de Molina amb Velázquez tornà a sonar. Era de nou la dona. Encara plorava. “Continues a l'autobús, no?” va dir amb veu incrèdula. “Sí”, vaig respondre. Vaig imaginar que parlava des d'un llit amb els llençols negres, de seda, i que ella vestia una camisa de dormir blanc, amb puntes. En eixugar-se les llàgrimes va caure el tirant del muscle dret, i jo em vaig excitar molt sense que ningú se n'adonara. Una dona va tossir al meu costat. “Amb qui estàs?”, va preguntar angoixada. “Amb ningú”, vaig dir. “I eixa tos?” “És d’una passatgera de l´autobús”. Després d'uns segons va afegir amb veu ferma: “Em suïcidaré; si no em dones alguna esperança em mate ara mateix”. Vaig mirar al meu voltant; tothom estava pendent de mi, així que no sabia què fer. “T'estime”, vaig dir i pengí.
Dos carrers més enllà va sonar una altra vegada: “¿Eres tu l'imbècil que va jugant amb el meu mòbil?”, va preguntar una veu masculina. “Sí”, vaig dir engolint saliva. “Me’l tornaràs?” “No”, vaig respondre. Al cap de poc, el van deixar sense línia, però jo el duc sempre a la butxaca per si ella tornara a cridar.