Eren els dos únics nord-americans en aquell hotel. No coneixien ningú dels qui trobaven pujant i baixant per les escales quan anaven o venien de les seues habitacions. La seua estava al segon pis i donava al mar. També donava al jardí públic i al monument commemoratiu de la guerra. Hi havia grans palmeres i bancs verds al jardí. Quan feia bon oratge, no hi faltava algun pintor amb el seu cavallet. Als artistes els agradaven aquells arbres i els brillants colors dels hotels situats davant dels jardins i el mar. Els italians venien de lluny per contemplar el monument a la guerra, fet de bronze i que resplendia davall la pluja. L'aigua relliscava per les palmeres i formava bassals als senders de grava. Les ones es trencaven en una llarga línia i el mar es retirava de la platja, per tornar i tornar a trencar-se davall la pluja. Els automòbils es van allunyar de la plaça on hi havia el monument. A l'altra banda, a l'entrada d'un café, un mosso contemplava aquell espai, ara solitari.
La dama nord-americana ho va observar tot des de la finestra. A terra, a la dreta, un gat s'havia arraulit davall d'un dels bancs verds. Tractava d'empetitir-se tot el possible per evitar les gotes d'aigua que queien a banda i banda del seu refugi.
– Vaig a buscar eixe gatet – va dir.
– Hi aniré jo, si vols – es va oferir el seu marit des del llit.
– No, ja hi vaig jo. El pobre mixino s'ha arraulit davall del banc per no mullar-se. Pobret!
L'home va continuar llegint, recolzat en dos coixins, al peu del llit.
– No et mulles – li va advertir.
La dona va baixar i el propietari de l'hotel es va alçar i li va fer una reverència quan ella va passar davant de la seua oficina, que tenia l'escriptori al fons. El propietari era un home vell i molt alt.
– Il piove – digué l'americana.
L'amo de l'hotel li queia simpàtic.
– Si, si, signora, brutto tempo. És un oratge molt roín.
Es va quedar darrere de l'escriptori, al fons de l'habitació fosca. A la dona li agradava. Li agradava la serietat amb què rebia qualsevol queixa. Li agradava la seua dignitat i la seua manera de servir-la i d'exercir el paper d'hoteler. Li agradava el seu rostre vell i trist i les seues mans grans.
Estava pensant en allò quan va obrir la porta i va traure el cap. Ara plovia amb recel. Un home amb un impermeable va creuar la plaça buida i va entrar al café. El gat devia estar a la dreta. Potser s'hi podria acostar protegida per les volades. Mentrestant, un paraigua es va obrir darrere d'ella. Era la serventa encarregada de la seua habitació, enviada, sense dubte, per l'hoteler.
– No s'ha de mullar – va dir la xica en italià, somrient.
Mentre la serventa sostenia el paraigua a un costat, l'americana va avançar pel sender de grava fins arribar al lloc indicat, davall de la finestra. El banc estava allí, brillant amb la pluja, però el gat se n'havia anat. La dona es va sentir desil·lusionada. La serventa la va mirar amb curiositat.
– Ha perduto qualche cosa, signora?
– Hi havia un gat ací – va contestar l'americana.
– Un gat?
– Si, il gatto.
– Un gat? – la serventa es va posar a riure – Un gat? Amb esta pluja?
– Sí; s'havia refugiat al banc – i després –: Oh! M'agradava tant! Volia tindre un gatet.
Quan va parlar en anglés, la serventa es va posar seriosa.
– Vinga, signora. Hem de tornar. Si no, es mullarà.
– Supose que sí – va dir l'estrangera.
Van tornar a l'hotel pel sender de grava. La xica es va parar a la porta per tancar el paraigua. Quan l'americana va passar davant de l'oficina, el padrone es va inclinar des del seu escriptori. Ella va experimentar una rara sensació. El padrone la feia sentir molt menuda i alhora important. Tingué la passatgera impressió de ser de gran importància. Després de pujar per l'escala, va obrir la porta de la seua habitació. George continuava llegint al llit.
– I el gat? – va preguntar, deixant el llibre.
– Se n'ha anat.
– A saber on deu haver anat – digué, descansant els ulls de la lectura.
La dona va seure al llit.
– M'agradava tant! No sé per què el volia tant. M'agradava. No ha de ser agradable ser un pobre gatet amb esta pluja.
George va tornar a llegir.
La seua dona va seure davant del tocador i va començar a mirar-se amb l'espill de mà. Es va estudiar el perfil, primer d'una banda i després de l'altra, i finalment es va fixar en el bescoll i el coll.
– No et sembla que em convindria deixar-me créixer els cabells? – li va preguntar, tornant-se a mirar de perfil.
George va alçar la vista i va vore el bescoll de la seua dona, rasurat com el d'un xic.
– A mi m'agrada com està.
– Estic cansada de portar-lo tan curt! Ja estic farta de semblar sempre un xic.
George va canviar de posició al llit. No li havia llevat la mirada de damunt des que ella havia començat a parlar.
– Però per favor, si estàs molt guapa – va dir.
La dona va deixar l'espill sobre el tocador i se'n va anar a mirar per la finestra. Ja fosquejava.
– Voldria tindre els cabells més llargs, per poder fer-me una cua amb ells – digué. – I també voldria tindre un gatet que es dormira en la meua falda i que roncara amb les meues carícies.
– Sí? – digué George.
– I a més, vull menjar en una taula amb ciris i amb la meua pròpia vaixella. I vull que siga primavera i raspallar-me els cabells davant de l'espill, tindre un gatet i alguns vestits nous. Voldria tenir tot això.
– Oh! Per què no calles i lliges alguna cosa? – va dir George, reprenent la lectura.
La seua dona mirava des de la finestra. Ja era de nit i encara plovia a través de les palmeres.
– De tota manera, vull un gat – va dir –. Vull un gat. Vull un gat. Ara mateix. Si no puc tindre el monyo llarg ni divertir-me, almenys necessite un gat.
George no l'escoltava. Estava llegint el llibre. Des de la finestra, ella va vore que la llum s'havia encés a la plaça.
Algú va tocar a la porta.
– Avanti – va dir George, mirant per damunt del llibre.
A la porta aparegué la serventa. Agafava fort, contra el seu pit, un gran gat castany amb les potes penjant-li.
– Amb permís – digué la xica – il padrone m'ha demanat que li portara això a la signora.
Ernest Hemingway