Vaig llegir en algun lloc que el costum de posar ciris als pastissos d’aniversari prové d’una tradició grega. Era un gest en honor a la deessa Artemisa, descrita per Homer a la Ilíada com «la de les terres verges, senyora dels animals». L’ofrena incloïa un pa redó com una lluna i dolç, que vindria a ser el pastís actual, i que portava un ciri al bell mig que l’il·luminava i que era el símbol de l’ànima en ascensió. Del ciri emanava fum, la funció del qual era elevar les pregàries als déus.
El fum s’enfila. Me’n recorde mentre la meua mirada vagareja entre imatges de televisió que mostren boscos que es cremen. Fa dos anys jo estava en esta mateixa sala, en esta mateixa cadira, i contemplava en esta mateixa pantalla els incendis del Pedrógão. Tu em cridaves i jo baixava escales avall i allò nostre era tot un ritual de foc. Atiàvem una foguera regeneradora, que em feia creure en l’origen d’un nou bioma i d’una nova vida.
Ara continue asseguda en esta cadira mirant la pantalla del televisor. Ara és l’Amazònia que es crema. Canvie de canal i els boscos siberians també claudiquen a l’acció del foc. El que abrusix en esta imatge és una calamitat i allò que es propaga entre tu i jo ja no és un esclat de glòria. Però tu encara em crides i jo encara baixe escales avall. Entre tu i jo esta insistència en la cendra. Hi intervenen polítics i agents. Fan discursos. Fan moltes promeses que no compliran. Igual que tu a mi. El telèfon mòbil sona una altra vegada: encara que sàpia que vindràs, sempre em sorprén que vingues.
Apague el televisor, però no s’esborren aquelles imatges que es regiren dins de mi mentre galope escales avall, amb la mateixa pressa que la primera vegada, però ja sense il·lusió. Després de fer l’amor en un indret clandestí, escollim una terrassa sense encant en un suburbi pel qual, creiem, no passaran coneguts. Tu fumes un cigarret rere l’altre i jo observe les cornucòpies que deixa anar i que eleven les nostres pregàries cap al cel. Demane als déus que ens protegisquen del tràfec d’esta doble vida. Tu notes que mire enlaire, cap amunt, i em dius la teua frase predilecta:
—No podem continuar així. —I jo veig l’Amazònia com es crema.
Així inclou pretextos i mentides, dies robats a la feina i nits robades al son. Presència robada a la família, veritat robada a l’amor.
—Em van dir que el foc pot ser bo per als boscos; i que alguns incendis fan bé als sòls, als ecosistemes. No ho sé: que forma part dels cicles naturals.
Apagues el cigarret al cendrer de plàstic obsequi d’una marca de ginebra i em portes cap a casa. Torne a entrar a la sala mal il·luminada i em veig la cara reflectida a la pantalla del televisor. Apagat. M’assente a la cadira. La pantalla on fa poc ballaven imatges de flames ara està tota negra. Reflecteix una angoixa futura. M’alce. Camine per casa amb les mans esteses davant del cos, a la recerca de qualsevol cosa. Necessite calar-hi foc.
Pense en el ritual antic del pastís i del ciri i del fum, que combrega amb els déus, i anhele eixe gest simbòlic. Fer una ofrena a una deessa sense nom. Vull assegurar-me realment que esta vegada serà l’última.
Busque una imatge teua, i et voré cremar com ho faria una adolescent despietada. Però no tinc cap fotografia teua. Són totes al mòbil. Calar-li foc? No. Al terra del balcó creme els bitllets del nostre primer viatge d’avió. Desprenen un fum tètric que em fa tossir. Pense un desig. En pense d’altres. Són contradictoris. Tant de bo sabera què demanar.
És l’aniversari del teu fill menut i el meu nom apareix a la llista de convidats. Ja havia arribat fins a la porta de ta casa alguna altra vegada, però mai no hi havia entrat. Hi ha molta gent. La casa és bonica: això eres tu per dins. Buscant un lavabo, desaparec entre les habitacions, fique el nas a les entranyes de la vostra rutina diària. Porta-retrats, records, patrimoni. Pense una altra vegada en l’Amazònia.
Ens reunim al jardí, al costat de la piscina, per desitjar-li moltes felicitats. El teu fill és adorable. Li parles amb una tendresa càlida que mai abans t’havia vist. Li expliques què cal fer amb els ciris per demanar un desig. Li dius:
—Només es fa realitat si els apagues tots alhora.
Ell esbatana els ulls i es fixa en les tres ciris del pastís. Els aplaudiments l’animen, però també l’espanten. L’ajudes perquè el seu cos s’incline cap endavant i l’incites a bufar, però ell encara no controla del tot la bufera. És la mare qui bufa des de la rereguarda i apaga les espelmes amb precisió. Els arabescos de fum s’enfilen cel amunt: conec eixe moviment vertical. Et busque. Creuem les mirades. El teu fill menut mossega una de les espelmes i demana un desig. El fum s’enlaira cel amunt. Alcem els ulls al cel.
Nota: A Portugal és costum que qui celebra l’aniversari apague tots els ciris del pastís bufant. Posteriorment, n’ha d’agafar un i, abans de demanar un desig, l’ha de mossegar.
Joana Bértholo