Jo sempre viatjo de peu, busco un lloc on repenjar-me, generalment una porta de la banda que no s’obre i, des d’allà, senzillament, observo. M’agrada mirar la gent. Faig com tants altres, jugo a imaginar-me com deu ser la seva vida per la cara que fan, la manera d’anar vestits… A cada estació canvia l’escena, puja gent gran, parelles joves, gent d’aquí de tota la vida i gent d’aquí de fa quatre dies, xinesos, paquis, bolivians. I puja gent que no és d’aquí, turistes amb el mapa a les mans, la càmera al coll i el moneder a la vista o gent de pas que ha vingut per feina o per negocis.
O carters, com el d’aquest matí. Un carter amb carret de carter, d’aquells d’anar a plaça però groc amb les franges vermelles, la trompeta i la corona. Jo venia de Joanic, ell ha pujat a Maragall. Ho recordo molt bé perquè he pensat què hi fa aquest aquí?, que no tenen transport propi els de Correus? i m’he quedat tot estranyat. Tot i que hi havia alguns seients lliures s’ha quedat dempeus, agafat a la barra d’enmig, una porta més enllà d’on era jo. Suposo que es deu haver adonat que el mirava perquè ens hem creuat l’esguard un moment de res, curiosa aquesta reacció humana d’apartar la mirada al metro, oi? M’ha semblat un home insegur, espantat. Tampoc no li he donat més importància a aquest detall, ho recordo ara, se’n devia ensumar alguna.
És al túnel que he començat a veure coses estranyes, aquell túnel tan llarg, entre Maragall i Llucmajor, que fa ben bé el doble dels túnels normals, com si faltés una estació enmig. Ja feia estoneta que el tren havia arrencat i, entre les ombres de fora, m’ha semblat veure moviment. Obres, he pensat, però el metro no ha afluixat, d’entrada. He tornat a mirar per la finestra i m’he quedat de pedra: cavalls al túnel! Cavalls amb genets al galop! M’ha recordat les pel·lis que havia vist de menut, amb els indis perseguint trens enmig del desert americà. Tot i que no eren indis, aquests també perseguien el comboi, no hi havia cap dubte. I disparaven trets a l’aire! Suposo que algun d’ells deu haver arribat fins a la cabina del conductor perquè, ara sí, ens hem aturat amb una certa brusquedat. Els passatgers s’han apropat a les finestres, tots veien que en passava alguna allà fora.
No sé per què, he tornat a fixar-me en el carter. Se’l veia més nerviós, ullant a banda i banda. Ha agafat més fort el carret i per un moment ha fet com si el volgués amagar sota d’un seient. No ha tingut temps. Els assaltants deuen ser gent molt entrenada perquè en un tres i no res han esbotzat la porta davant d’on era ell amb una palanca forta, pota de cabra em sembla que es diu, i n’han entrat mitja dotzena, amb gorres i les cares tapades amb mocadors. Ens han amenaçat a tots amb els pistolots, dient que ens quedéssim quiets, han arrabassat el carret al pobre carter i han marxat tan de pressa com han entrat. Han fugit al galop amb els cavalls. Se n’han anat per aquella escala que hi ha a mig túnel, que deu quedar a l’alçada de Virrei Amat.
La resta ja la sap. Ha vingut la policia, s’han endut el carter, i als altres aquí ens tenen, prestant declaració.
El mosso d’esquadra va deixar de picar al portàtil, va anar cap a la impressora i tornà amb un paper.
–Llegeixi la seva declaració i signi-la, sisplau –li va dir.
L’home va mirar el paper, encapçalat pel títol “Assalt al tren correu”, llegí la transcripció de les seves paraules i va signar.
–Ja me’n puc anar? –preguntà.
El mosso assentí.
–Però mantingui’s localitzable –va afegir.
Néstor Macià