El 13 de març del 2000, a quarts de quatre de la tarda, la meva dona em va dir: «Seu.» No va mirar-me als ulls i, com si ho hagués assajat, va deixar-me anar que volia que ens separéssim, que ja no m'estimava i que, tan de pressa com em fos possible, busqués un pis. Potser perquè m'ho ensumava, no vaig provar de defensar-me.
Vaig trigar pocs dies a trobar un pis, i, no sé per què, li vaig dir a la meva dona si volia acompanyar-me a mirar-lo. La portera que ens el va ensenyar ens va preguntar si era per a nosaltres i jo vaig dir que només era per a mi. La meva dona em va mirar amb una expressió que ja no arrossegava ni desesperació ni cansament.
Vaig tancar el tracte amb l'administrador i, en acabat, vaig emparaular un paleta, un lampista i un pintor. Mentre van durar les reformes vaig dormir al mateix sofà on ella m'havia dit que no m'estimava. Van ser uns dies estranys. Procuràvem mostrar-nos atents i, alhora, no gaire afectuosos.
Un dia em va dir que anéssim a dinar a fora i vaig acceptar. Em va preguntar quan tenia previst d'instal·lar-me al pis nou. Li vaig respondre que ben aviat i li vaig proposar visitar-lo. Hi vam anar. Va elogiar el color de la pintura de les parets i els quadres que havia penjat, i, tot i que no m'ho va dir, em va fer l'efecte que li agradava que el llit del dormitori no fos de matrimoni.
Quan va arribar el moment d'acomiadar-nos, es va pessigar el llavi entre les dents i es va allisar la camisa amb moviments nerviosos. Recordo que, al pis del costat, es van sentir una cançó d'aniversari i uns aplaudiments. No ens vam abraçar ni ens vam fer cap petó. Li vaig tornar les claus i li vaig dir que, si necessitava res, no dubtés a trucar-me.
Van passar dues setmanes. Jo provava d'acostumar-me a la nova vida. Els amics m'oferien sortides de cap de setmana, estripades noctàmbules, anades al cinema. Jo m'excusava dient que tenia molta feina i no em movia del nou sofà, més petit i d'un color més alegre que el de casa d'ella. No veia gaire la televisió. Llegia els diaris, m'afaitava molt a poc a poc i escoltava la ràdio.
Un dia, al supermercat, me la vaig trobar amb una amiga seva. «Precisament parlàvem de tu», em va dir. Semblava més feliç. No sé per quina cosa que vaig dir, la vaig fer riure. Vam quedar de trucar-nos, encara que sense que semblés cap compromís. Durant uns quants dies, vaig esperar la trucada mirant de no il·lusionar-me gaire.
No n'he tornat a saber res més i em sembla que no he de trucar-la, perquè podria interpretar que la pressiono. De vegades, em deixo convèncer per sortir i parlo amb persones que no conec i que em tracten amb una afectuositat extraordinària, com si fos un nàufrag que ha sobreviscut a una dolorosa experiència.
Fa una setmana, em vaig comprar una camisa i, en el moment d'emprovar-me-la a casa, em va caure un botó. «És un presagi», vaig pensar. No m'afaito. No agafo el telèfon. Per la manera com sona, penso que deu ser ella. Però si l'agafés i fos una altra persona, ¿com em sentiria? A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s'acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat.