18 de setembre del 1991
Hola,
No t’he dit que vaig a l’aula de tecnologia, no? Doncs sí, vaig a l’aula de tecnologia i és la meua classe preferida després de la de llengua i literatura amb Bill. Ahir a la nit vaig escriure el treball sobre Matar un rossinyol i este matí li l’he entregat a Bill. Hem dit que en parlarem demà a l’hora de dinar.
El cas és que a l’aula de tecno hi ha un tio que es diu «Res». No és broma. Es diu «Res». I fa pixar de riure. El nom de «Res» li ve de quan li prenien el pèl a l’escola. Em sembla que ara va a l’últim curs. Li van començar a dir Patty, tot i que es diu Patrick. I «Res» contestava: «Ei, o em dieu Patrick o res».
I aleshores li varen començar a dir «Res». I li va quedar eixe nom. En aquella època era nou a l’escola del districte perquè el seu pare s’havia tornat a casar amb una dona d’aquell barri. Em sembla que ja no posaré més el nom de Res entre cometes perquè és molest i em talla el rotllo. Espere que no ho trobes difícil de seguir. Ja procuraré ressaltar la diferència si cal.
I mira, que a l’aula de tecno Res va començar a imitar el profe, el Callahan, amb molta gràcia. Fins i tot es va pintar les patilles en forma de costella amb un llapis de cera. Brutal. Quan el Callahan va descobrir que Res l'imitava al costat de la fregadora de banda es va posar a riure perquè Res no l’imitava amb malícia ni res. Va ser molt divertit. M’agradaria que ho hagueres vist, perquè és la vegada que he rigut més a gust des que el meu germà se'n va anar. El meu germà contava acudits de polonesos, que ja sé que no està bé, però jo no feia cas de la part dels polonesos i escoltava els acudits. M’hi pixava de riure.
Ah, per cert, la meua germana em va demanar que li tornara la cinta «Fulles de tardor». Ara sempre la té posada.
Una abraçada,
Charlie
29 de setembre del 1991
Hola,
Tinc una pila de coses per explicar-te de les dos últimes setmanes. Moltes coses bones, i també moltes de roïnes. I continue sense entendre per què sempre em passa això.
Primer de tot, Bill em va posar un bé pel meu treball sobre Matar un rossinyol perquè diu que enganxe les frases. Ara intente fer pràctiques per no fer-ho. També em va dir que he d'usar el vocabulari que aprenc a classe com «corpulent» i «icterícia». Usaria paraules d’eixes ací, però no crec que siguen apropiades per a este format.
Si vols que et diga la veritat, no sé on les puc usar apropiadament. No vull dir que no s’hagen de conéixer. Ja ho crec, que s’han de conéixer. Però en ma vida he sentit ningú que utilitze les paraules «corpulent» i «icterícia». Ni tan sols els professors. I de què serveix, doncs, utilitzar paraules que ningú més coneix o que resulten incòmodes de dir? És que no ho entenc.
Em passa igual amb algunes actrius de cinema que actuen fatal. Algunes d’eixes actrius deuen tenir un milió de dòlars com a mínim, i així i tot, continuen fent pel·lícules. Es carreguen els roïns. Renyen els seus detectius. Fan entrevistes per a revistes. Cada vegada que veig certa actriu en una revista, no puc evitar que em faça llàstima perquè ningú la respecta, i en canvi li continuen fent entrevistes. I totes les entrevistes diuen el mateix.
Comencen amb el que estan menjant a cert restaurant. «Mentre __________ mastegava delicadament l’amanida xinesa de pollastre, va parlar de l’amor.» I totes les portades diuen el mateix: «__________ parla a fons de la fama, de l’amor, i del seu nou àlbum/pel·lícula/sèrie de televisió». Crec que està bé que la gent famosa vulga fer entrevistes perquè ens creguem que són com nosaltres, però si vols que et diga la veritat, tinc la sensació que tot és una gran mentida. El problema és que no sé qui menteix. I no sé per què eixes revistes es venen tant. I no sé per què a les senyores que van al dentista els agraden tant. Dissabte passat era a la sala d’espera del dentista i vaig sentir esta conversa:
—Has vist esta pel·lícula? —diu una, assenyalant la portada.
—Sí. Aní amb Harold.
—Què et va semblar?
—Ella està divina.
—Sí. Ja ho crec.
—Ah, tinc una nova recepta.
—Light?
—Ahà.
—Tens temps, demà?
—No. Per què no li dius a Mike que l’envie per fax a Harold?
—D’acord.
Aleshores les dos senyores començaren a parlar de l’actriu famosa de qui abans he parlat, i les dos tenien opinions molt exaltades.
—Em sembla vergonyós.
—Has llegit l’entrevista de Good Housekeeping?
—De fa un parell de mesos?
—Ahà.
—Quina vergonya.
—Has llegit la de Cosmopolitan?
—No.
—Ostres, era pràcticament la mateixa entrevista.
—No sé ni per què es dignen a parlar-ne.
El fet que una d’aquelles senyores fora ma mare em va posar especialment trist, perquè ma mare és molt guapa. I sempre fa règim. De vegades el pare li diu que és guapa, però ella no el sent. Per cert, el meu pare és molt bon marit. Però és pragmàtic.
Després de la visita al dentista, la mare em va portar al cementiri, on té soterrats molts parents. Al pare no li agrada anar al cementiri perquè li venen calfreds. Però a mi no em fa res anar-hi, perquè allí està soterrada la tia Helen. La mare sempre havia sigut la guapa, diuen, i la tia Helen era l’altra. El que m’agradava de la tia Helen és que no feia mai règim. I la tia Helen era «corpulenta». Ei, ja l'he usat!
La tia Helen sempre ens deixava vore Saturday Night Live quan ens feia de cangur o quan vivia amb nosaltres i els pares anaven a casa d’un altre matrimoni a emborratxar-se i a jugar a jocs de taula. Quan era molt menut recorde que em feien anar al llit quan el meu germà, la meua germana i la tia Helen encara es quedaven a mirar Love Boat i Fantasy Island. No deixaven que em quedara mai despert, quan era tan menut, i m’hauria agradat, perquè els meus germans de vegades parlen d’aquells moments. Potser és trist que ara això siguen records. Però potser no és trist. Potser només és perquè estimàvem la tia Helen, especialment jo, i eren estones que podíem passar amb ella.
No em posaré a fer una llista de records de les sèries de la tele, a part d’un episodi en concret que em sembla que va amb el tema, i pense que és una cosa que està relacionada amb tothom, encara que siga de lluny. I com que no et conec, m’imagine que potser puc escriure sobre una cosa amb què et pots identificar.
La família estava asseguda veient l’últim episodi de MASH, i me’n recordaré sempre tot i que era molt menut. La mare plorava. La meua germana plorava. El meu germà feia esforços terribles per no plorar. I el pare se’n va anar, durant els últims moments, a fer-se un entrepà. No recorde massa del programa en si perquè era massa menut, però el pare no se n’anava mai a fer-se un entrepà si no feien anuncis, i així i tot normalment hi feia anar la mare. Vaig anar a la cuina i vaig vore el pare fent-se un entrepà... plorant. Plorava més desconsoladament que la mare i tot. No m’ho podia creure. Quan va acabar de fer-se l’entrepà va guardar les coses a la nevera, va parar de plorar, es va eixugar els ulls i em va vore. Aleshores se’m va acostar, em va pegar unes palmadetes a l’esquena i em va dir:
—Serà el nostre secret, eh, campió?
—D’acord —vaig dir. I el pare em va agafar a coll amb el braç que no aguantava l’entrepà i em va portar a la sala de la tele, i em va tindre al damunt durant la resta de l’episodi. Al final de l’episodi em va tornar a agafar a coll, va apagar la tele i es va girar cap als altres. I va declarar:
—Una sèrie molt bona.
I la mare va dir:
—La millor.
I la meua germana va preguntar:
—Quant de temps l’han emès?
I el meu germà va contestar:
—Nou anys, burra.
I la meua germana li va contestar:
—Burro tu.
I el pare va dir:
—Voleu parar?
I la mare va dir:
—Feu cas al pare.
I el meu germà no va dir res.
I la meua germana no va dir res.
I al cap d’uns quants anys vaig descobrir que el meu germà s’havia equivocat.
Vaig anar a la biblioteca per comprovar les xifres, i vaig descobrir que l’episodi que vàrem vore és la cosa més vista en tota la història de la televisió, i em sembla increïble perquè tenia la sensació que només el vèiem nosaltres cinc.
Saps?, molts dels xiquets de l’escola odien els seus pares. A alguns els pegaven. I alguns s’han trobat atrapats en mig de vides desastroses. Alguns eren trofeus que els seus pares ensenyaven als veïns com galons o medalles d’or. I alguns pares només volien beure en pau.
Jo, personalment, encara que no entenc els meus pares, i de vegades em fan llàstima, no puc evitar estimar-los moltíssim. La mare va amb cotxe fins al cementiri per visitar la gent que estima. El pare va plorar durant MASH i va confiar en mi perquè li guardara el secret, i em va deixar seure damunt d'ell, i em va dir «campió». Per cert, només tinc un queixal corcat, i per més que el dentista hi insistisca, no em passe el fil dental.
Una abraçada,
Charlie
6 d’octubre del 1991
Hola,
Tot em fa vergonya. L’altre dia vaig anar al partit de futbol americà de l’institut, i no sé ben bé per què. Quan fèiem secundària, Michael i jo de vegades anàvem als partits, tot i que cap dels dos no era prou popular per anar-hi. Només era un lloc per anar els divendres si no volíem mirar la tele. De vegades hi trobàvem la Susan, i ella i Michael feien manetes. Però esta vegada hi vaig anar sol perquè Michael ja no està, i la Susan ara va amb altres xics, i la Bridget continua estant boja, i a Carl, sa mare l’ha enviat a una escola catòlica, i Dave, el de les ulleres estranyes, se n’ha anat a viure a una altra ciutat. Jo només em mirava la gent, observava els que estaven enamorats i els que només passaven l’estona, i vaig vore aquell xic de qui et vaig parlar. Te’n recordes, de Res? Res estava al partit de futbol, i era una de les poques persones que no era un adult i que realment mirava el partit. Vull dir que el mirava de debò. I cridava i tot.
—Vinga, Brad! —És el nom del nostre quarterback.
Jo normalment sóc molt tímid, però Res semblava un tio d’aquells a qui et pots acostar en un partit de futbol encara que sigues tres anys més menut i gens popular.
—Ei! Tu véns a tecno! —És una persona molt sociable.
—Em dic Charlie —li vaig dir, sense massa timidesa.
—Jo em dic Patrick. I esta és Sam. —Va assenyalar una xica molt guapa del seu costat. I ella em va saludar movent la mà.
—Hola, Charlie. —Sam tenia un somriure preciós.
Tots dos em van convidar a seure, i tots dos semblava que ho deien de debò, de manera que vaig seure. Sentia Res cridant cap al camp. I sentia la seua anàlisi de cada jugada. I vaig vore que aquell xic entenia molt de futbol americà. De fet hi entenia tant com el meu germà. Potser a partir d’ara hauré de dir «Patrick» a Res, ja que ell se’m va presentar amb eixe nom, i així és com li deia la Sam.
Per cert, Sam té els cabells castanys i uns ulls verds molt molt bonics. De la mena de verd que no vol destacar com si fora qui sap què. T’ho hauria dit abans, però a la llum de l’estadi tot es veia una mica descolorit. No va ser fins que anàrem al Big Boy i la Sam i Patrick començaren a fumar un cigarret després de l’altre, que me la vaig mirar bé. El Big Boy va estar bé perquè Patrick i Sam no es posaren a contar acudits privats que només entenien ells perquè jo m’haguera d’esforçar per seguir-los. Res d’això. Em van fer preguntes.
—Quants anys tens, Charlie?
—Quinze.
—Què vols fer quan sigues gran?
—Encara no ho sé.
—Quin és el teu grup preferit?
—Potser els Smiths perquè m’encanta la cançó Asleep, però no n’estic segur perquè no conec molt bé les seues altres cançons.
—Quina és la teua pel·li preferida?
—No ho sé. Em semblen totes iguals.
—I el teu llibre preferit?
—En aquest costat del paradís, d’F. Scott Fitzgerald.
—Per què?
—Perquè és l’últim que he llegit. Això els va fer riure perquè sabien que ho deia de debò, i no per fardar. Llavors em van dir els seus preferits i vàrem quedar en silenci. Jo vaig menjar pastís de carbassa perquè la cambrera va dir que era de temporada, i Patrick i Sam continuaren fumant. Me’ls vaig mirar, i se’ls veia contents d’estar junts. Contents d’una manera xula. I tot i que trobava preciosa la Sam, i simpàtica, i era la primera xica amb qui volia eixir algun dia quan ja tinguera el carnet de conduir, no em feia res que tinguera nòvio, especialment si era tan bon xic com Patrick.
—Quant fa que «eixiu»? —vaig preguntar.
Aleshores es varen posar a riure. A riure molt fort.
—De què rieu? —vaig dir.
—Som germans —va dir en Patrick, sense parar de riure.
—No us assembleu gens —vaig dir. Aleshores la Sam em va explicar que eren germanastres des que el pare de Patrick s’havia casat amb la mare de Sam. Jo em vaig posar molt content quan ho vaig saber, perquè m’agradaria molt quedar amb la Sam per eixir algun dia. De debò que sí. És guapíssima.
Però estic avergonyit perquè aquella nit vaig tenir un somni estrany. Estava amb la Sam. I tots dos estàvem despullats. I les cames li penjaven a banda i banda del sofà. I em vaig despertar. I no m’havia sentit tan bé en ma vida. Però també em sentia malament perquè l’havia vist despullada sense el seu permís. Crec que li ho hauria de dir, a la Sam, i espere de debò que això no siga una trava perquè puguem tenir els nostres acudits privats que només entenem nosaltres. Estaria molt bé tornar a tindr un amic. Encara m’agradaria més això que eixir amb algú.
Una abraçada,
Charlie