Recordo una nit que la Fanny em desperta a les dues de la matinada. Se li ha escapat el periquito. El periquito era de la seva àvia, la persona que la Fanny ha estimat més en aquesta terra. No ens podem permetre que el periquito de l’àvia de la Fanny campi lliure per aquesta ciutat hostil, així que em planto a casa seva. La Fanny plora mentre l’intenta caçar amb l’escombra, a cops. Agafo una palangana amb una mà i una escala amb l’altra, la Fanny em subjecta i pujo a atrapar l’animal. És de la mida d’un cor, verd groc i blau i és immortal. Li preparo una infusió a la Fanny i dormim juntes. L’endemà, a primera hora, alimento el periquito i marxo.
I avui també recordo una nit que som en una festa, en un pis. Això és abans, amb prou feines arribem als vint. La Fanny va disfressada i papalloneja d’aquí cap allà. Li agrada ser el personatge peregrí. Jo enyoro estar sola a casa o amb poca gent i senzilla i no veure’m aclaparada per la meva falta de conversa i d’enginy. Soc molt més interessant que això, li dic al noi que tinc al davant. Veig com busca els seus amics amb els ulls. La Fanny se’ns creua i em planta un petó a la galta. Ah, però sou amigues?, pregunta el noi. La Fanny m’estreny de la cintura i li diu: És la noia més brillant que has conegut mai.
Recordo que, quan la nostra amistat és una joguina nova, seiem amb la Fanny als bancs del Nen de la Rutlla. Escurem un vi que ens haurien de pagar per beure i ens riem dels personatges que passen. Estic a punt de regalar-me amb un paio amb una samarreta lilosa i destenyida quan ella diu: És el meu oncle. Me la miro. És així com conec l’oncle hortera de la Fanny.
També recordo la nit que conec la Fanny. Som a casa d’un grup de gent. Crec que parlem de comunisme i de propietat privada, coses així. La Fanny diu que sempre ha volgut tenir una casa amb piscina, i que quan la tingui es comprarà un banyador que combini amb les rajoles. Un barbut ho considera ocurrent i li demana el telèfon. Després recordo que ens en cansem. Els robem una ampolla i ens la bevem dos carrers enllà. M’explica la història d’en Poupolos, un pringat amb ínfules que té, això sí, el cos d’un déu grec. Un déu grec que no li fa gens de cas. La Fanny em diu: Estic desesperada. Tot el que ha viscut aquella nit no li importa gens. L’únic que li pesa és que en Poupolos no li respongui els missatges. No accepta no veure’l més. Jo l’entenc llavors i encara l’entenc ara. Arrossegar-se per l’interès d’algú a qui no interesses és una vergonya i hauria d’estar prohibit.
Recordo una altra nit, molts anys més tard, que la Fanny de cop li diu a un noi: Fanny ve de Francesca. Jo m’estic al seu costat i sembla que els aguanti les copes. Ara feia temps que no la veia. Me la miro: Però Fanny no venia d’Ufanosa? La Fanny em mira com si fos una criatura acabada de néixer i m’haguessin plantat directament enmig d’aquell bar, com si fos un pobre ésser de llum. T’ho havies cregut de veritat, eh? Qui es diria així? Tota la meva família em diu Francesca, ruc. Només em faig dir Fanny per aquí fora.
Recordo que, quan la nostra amistat és maca i homologable, un dia veig la Fanny que passeja el seu cos resplendent República Argentina amunt. És una dona que es mou com si el terra no fos digne dels seus peus. Però no corro a perseguir-la, com faria sempre; giro pel primer carrer que tomba i faig volta. Al vespre li envio un missatge per assegurar-me que no m’ha vist i que es tem bé.
I recordo que m’han donat feina en una ràdio, de redactora. Soc bona amb les primeres impressions, caic bé i tinc una veu greu, suau, vellutada. El tercer dia, locuto. Informo la ciutadania sobre l’aplicació d’uns nous carrils bici. És una notícia que interessarà als ciclistes. La Fanny m’envia un missatge: que estrany que és escoltar-me pel mòbil, diu. I que no semblo jo. Li dic que no puc ser jo eternament, a tot arreu, i menys en uns informatius. Respon: Per això trobes tantes feines.
Recordo que, un dissabte, coincidim en una festa amb l’Olívia Mateus. Fins llavors, no feia la impressió que la Fanny visqués les vides dels altres com una amenaça. Aquell dia, es lia un cigarro i conversa desinteressada ment amb l’Olívia Mateus. Roba una copa de vi d’algú altre i surt a matar el cigarret al balcó. Veig les calades fondes i el tic al peu dret. Conec la Fanny, es digui com es digui. Pel que recordo, quan tornem cap a casa es dedica a criticar, elogiar i tafanejar sobre absolutament tothom menys l’Olívia Mateus, com si no hagués estat a la festa o com si ella no hagués llegit tots i cada un dels seus llibres.
I això també ho recordo. Quan devia fer, que ens vèiem? Un mes? Mes i mig? A l’altra banda de la pantalla, la Fanny a casa de sa mare. Li parlo del James, li dic que sembla que tingui els braços més llargs que les cames. Mentrestant, la Fanny pica galetes. Està conreant una nova afició pels pastissos. Penja fotografies sobre les seves creacions a les xarxes socials. Calla una estona i em diu: No l’estimes, i no es digna ni a mirar-me als ulls. Posa un bol de mantega al microones.
Recordo que, els primers mesos, a Londres tot em sembla sòrdid, començant per mi. Els edificis i la meteorologia se m’amunteguen a sobre. A Millfields Park, un noi desmanegat toca alhora l’harmònica, un tambor i una guitarra. La mandíbula li malabareja. És el músic amb menys oïda que he sentit mai, és lleig i li falten tres dents. La Fanny aprendria anglès només per fotre-se’n, per assenyalar-li la boca i recordar-li que té el somriure més penós d’Anglaterra. Recordo la Fanny, tot i que no hi parlo gaire. Li dono tres lliures en honor a la Fanny.
I recordo una altra nit en un altre pis. La Fanny explica, un cop més, l’anècdota de l’home que va presentar-se a la primera cita amb un ninot de peluix. És una història que fa riure a tothom i que la Fanny acostuma a tancar amb un altre apunt: que era, tanmateix, un follador de primera.
I recordo quan em pregunten: Coneixes gent? Podries ajudar-nos? Hi ha una plaça lliure a la ràdio. Això és anys abans però m’ha vingut ara. El perfil és així i aixà, confiem en el teu criteri, etcètera, perquè ja fa temps que hi faig una mitja jornada mansa. Volen que la persona sigui sociable, organitzada, activa, que tingui bona conversa i una veu bonica. Hi penso però els dic que no se m’acut ningú, perquè la Fanny, ho sé, no s’ha fet mai el llit i muntaria escenes des del primer dia.
I ara també recordo el dia que la Fanny em desperta a les tres de la matinada. Plora desconsolada per en Pou polos. La història d’en Poupolos va allargar-se molt més del que tocava. Uns bons pectorals no haurien de generar tants problemes. La Fanny s’havia presentat a casa seva, borratxa acabada, perquè ell li havia contestat un missatge. Ell va dirli: Torna-te’n cap a casa o Què hi fas aquí o alguna cosa per l’estil. En Poupolos era un déu grec que encara vivia amb els seus pares. Ell li va tirar pel balcó tota la roba que ella havia anat deixant-se a posta: uns shorts, una samarreta de dormir, unes calces. Tenia l’esperança de mudar-se dissimuladament a casa dels pares d’en Poupolos? La faig venir a casa meva i mengem uns espaguetis una mica passats i l’endemà ens llevem tard, denses i enfadades entre nosaltres.
I ho recordo com si fos ahir: al cinema, poc després d’haver tornat de Londres. Encara no he dit gaire que torno a rondar per aquí. Algú es posa a xerrar a mitja pel·lícula i penso: la Fanny. No m’atreveixo a girar el cap. Sento el soroll que fa quan mastega crispetes. Sempre m’ha irritat que en mengi quan hi ha silenci. No costa gens esperar que algun personatge parli, que hi hagi una explosió, un diàleg acalorat o una estona de banda sonora. Quan s’encenen els llums, em giro. Sembla que hagin passat dos dies. Li dic: Fanny, i ella em veu i diu animadament: Mira qui tenim aquí.
Això és tot el que recordo avui. No sé per què ho recordo, potser és pels anuncis de periquitos perduts. Es perden periquitos constantment. L’àvia de la Fanny era la persona que la Fanny havia estimat més en aquesta terra, si la Fanny perdés el seu periquito li agafaria un cobriment de cor. Sovint penso en la pila d’anys que vaig creure que la Fanny es deia Ufanosa i en totes les vegades que, enfadada o divertida per les seves ocurrències, li deia: Ufanosa, vine cap aquí; o: Ufanosa, dispara; o: Ufanosa, sisplau, t’ho prego, prou.