En 1952 mon pare va deixar el seu treball a la Ford per traslladar-nos a Idaho i obrir allí la seua pròpia empresa. Tanmateix, va agafar la pòlio i va haver d’estar-se sis mesos en un pulmó d’acer. Després de tres anys de tractament mèdic ens vàrem mudar a la ciutat de Nova York, on mon pare va aconseguir, per fi, un treball com a venedor en la companyia automobilística anglesa Jaguar. Un dels avantatges de la nova feina era que li donaven un cotxe. Era un Jaguar Mark IX en dos tonalitats de gris, l’últim dels models arrodonits i elegants. Era un d’aquells cotxes que semblaven eixits del garatge d’una estrella de cinema.
Jo estava matriculat en el Sant Joan Evangelista, un col·legi religiós de l’East Side, que tenia un pati de jocs asfaltat i estava separat del carrer per una alta tanca metàl·lica. Cada matí, abans d’anar a treballar, mon pare em duia al col·legi en el seu Jaguar. Fill d’un ferrer de Parsons, Kansas, estava orgullós del seu cotxe i pensava que jo estaria igualment orgullós que l’utilitzara per dur-me a l’escola. A ell li encantava aquell entapissat de pell autèntica i les tauletes de noguera encastades als respatllers dels seients davanters, sobre les quals podia acabar de fer els meus deures.
Però a mi el cotxe m’avergonyia. Després de tants anys de malaltia i de deutes, era molt probable que no tinguérem més diners que qualsevol dels altres xiquets de la classe treballadora d’origen irlandés, italià o polonés que anaven al col·legi. Però teníem un Jaguar, i, per tant, bé podríem haver sigut de la família Rockefeller.
El cotxe em distanciava dels altres xiquets, i especialment de Danny Kowalski. Danny era allò que en aquella època anomenaven un delinqüent juvenil. Era prim i tenia uns cabells rossos i abundants que es pentinava amb gomina i fixador per acabar formant un tupé com un tsunami. Duia unes botes punxegudes i lluents que solíem anomenar salta-reixats porto-riquenyes, el coll de la jaqueta sempre alçat i el llavi superior corbat en una estudiada ganyota de menyspreu. Es rumorejava que tenia una navalla automàtica, potser fins i tot una pistola de fabricació pròpia.
Cada matí Danny Kowalski m’esperava al mateix lloc al costat del reixat de l’escola i em mirava baixar del meu Jaguar gris de dos tonalitats i entrar al pati. Mai va dir una sola paraula, només m’observava fixament amb una mirada despietada i furiosa. Jo sabia que ell odiava aquell cotxe i que m’odiava a mi, i que algun dia em donaria una pallissa per això.
Dos mesos després va morir mon pare. No cal dir que ens vàrem quedar sense el cotxe, i de seguida vaig haver de mudar-me a viure amb la meua iaia a Nova Jersey. La senyora Ritchfield, una anciana veïna nostra, es va oferir a acompanyar-me al col·legi l’endemà del funeral.
Aquell matí, quan ens apropàvem a l’escola, vaig vore Danny al costat de la tanca metàl·lica, al mateix lloc de sempre, amb el coll de la jaqueta alçat, els cabells perfectament pentinats i les botes ben esmolades. Però aquell dia, en passar al seu costat en companyia d’aquella fràgil velleta i sense cap cotxe elitista anglés a la vista, vaig sentir com si el mur que ens separava s’ensorrara. Ara era més semblant al Danny, més semblant als seus amics. Per fi érem iguals. Alleujat, vaig entrar al pati de l’escola. I aquell va ser el matí en què Danny Kowalski em va donar una pallissa.