Un dels canvis que hi ha hagut en els últims anys als instituts, dins la tendència de reformar l’educació i basar-la en situacions d’aprenentatge, és l'eliminació dels llibres de text. Sota diversos pretextos, com, per exemple, que el seu ús no és prou respectuós amb el medi ambient, que suposen un esforç econòmic massa gran per a les famílies, o que són objectes obsolets en general, a poc a poc els llibres s’han anat retirant de moltes aules d’instituts i escoles, i s’han substituït per altres recursos suposadament més innovadors.
L’experiència de professors i alumnes, però, fa palès que prescindir dels llibres és un greu error que va en detriment de la capacitat d’aprenentatge i la comprensió lectora, i dificulta la feina del professorat, cosa que repercuteix en la qualitat de l’educació.
Per començar, sense un llibre de text, els alumnes no tenen una base sòlida on s’exposi la matèria, sinó que tot el que tenen per estudiar són els seus propis apunts de classe, sovint recollits en papers desordenats, que moltes vegades perden a la classe següent o que no tenen si han hagut de faltar a alguna classe. Així doncs, si no ets un alumne molt escrupolós, no disposaràs dels materials per estudiar per a l’examen o per seguir el curs.
No tenir llibre de text no només és un problema per als alumnes, també ho és per al professorat. La falta d’una referència amb explicacions, amb exercicis o problemes, amb textos, etc., fa que sigui molt més difícil planificar un curs, passar per tots els continguts de manera sistemàtica i fer-ho de manera estructurada i coherent. A més, aquesta tasca queda completament a la mercè del professor, que, sovint sense cap altre suport, ha de preparar tot el material didàctic del curs, i per tant ho farà d’una manera més o menys acurada segons les seves capacitats o la seva motivació. És clar que preparar material didàctic de qualitat no és una feina gens trivial i requereix molt de temps i esforç suplementari a més de la preparació de les classes.
A la pràctica, almenys en alguns instituts, el material didàctic acaba sent una barreja d’apunts, fitxes i fotocòpies, extretes de fonts diverses i potser no prou revisades. Es tracta, doncs, per força, d’un material de qualitat irregular i sovint inferior a la que es podria esperar d’un llibre de text. A més, per als alumnes resulta molt menys atractiu tenir una col·lecció de fotocòpies en blanc i negre plenes de "retalla i enganxa" i uns quants apunts presos a mà, que un llibre de text ben editat. I per últim, aquesta barreja de materials didàctics que es dona als alumnes moltes vegades és en castellà, ja que estan extrets d’internet, de llibres d’altres països, etc. Si ja fa anys que patim pel català als instituts i l’ús d’aquesta llengua està caient en picat entre els estudiants, fins fa un temps la prevalença dels llibres de text en català assegurava uns mínims de lectura en aquesta llengua, i moltes vegades, també motivava el professor a fer la classe en català. Ara ja no ens queda ni això, i a la pràctica es nota moltíssim la davallada de l’ús del català a les aules sense llibres de text en comparació amb les aules on sí que en tenen. D’altra banda, la falta de llibres de text també fa que els alumnes llegeixin menys i de manera menys constant, la qual cosa contribueix a empitjorar la competència en comprensió lectora.
En resum, cal fer una crida a la reflexió sobre l’eliminació dels llibres de text i a recuperar aquest artefacte que no ha passat de moda, que és tan útil, que és un pilar del coneixement i que tant de bé ha fet a les escoles, instituts i universitats. I pel que fa al problema del seu preu elevat i l’impacte ecològic, proposo una solució clara i senzilla que ja fa vint anys es portava a terme a l’escola on vaig estudiar l’educació primària: és l’escola o l’institut qui compra i gestiona els llibres de text (si cal, amb una petita ajuda econòmica de les famílies). Els folra amb plàstic perquè no es facin malbé i cada inici de curs els alumnes van a buscar els seus llibres. Durant el curs, tothom es compromet a no guixar el llibre i a tractar-lo com un tresor (perquè ho és), i a final de curs els llibres es tornen a l’escola i passen als alumnes de la generació següent. Cada llibre té una vida útil d’uns quants anys, i com a pare o mare t’estalvies un munt de diners i piles de llibres vells a casa. En definitiva, una pràctica meravellosa que s’hauria d’implantar de manera sistemàtica als centres públics.
Clara Cufí