Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli, que va veure la llum a Barcelona el 3 de juliol de 1914. D’aquí a menys d’un mes i mig, recordarem, també, els trenta anys que fa que ens va deixar: un 30 de novembre, pocs mesos després d’haver publicat els seus dos últims llibres, tan bells, amb be alta: Domini màgic i Passeig d’aniversari.
Vinyoli és un gran poeta. Diria que ningú ja no dubta sobre això. I, probablement, amb Ferrater i Andrés Estellés, és el poeta en llengua catalana més influent de la segona meitat del segle XX. Només va escriure poesia. I en va traduir, certament (però la traducció no deixa de ser una continuació natural de la seva pròpia creació lírica, tot i que, ben probablement, l’estímul primer de traduir el seu admirat Rilke té, també, alguna cosa de fundacional, que es barreja amb la febre creativa dels seus primers anys d’escriptura poètica). No va fer novel·les, ni obres de teatre. No va publicar assaig. No es va lliurar a l’art de la gasetilla periodística, ni tan sols al de l’article. Vinyoli es va consagrar a la poesia (i utilitzo el verb consagrar ben a dret cient). I això, que no ens diu res sobre la bondat dels seus versos, en canvi sí que dóna compte del rigor i de la tenacitat amb què va plantejar el seu ofici de poeta, la seva vocació de cantor. És allò que va deixar dit en la prosa poètica “Pel camí dels mesos”: “Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament”. Vinyoli va viure sempre, durant els seus setanta anys tan ben aprofitats, poèticament. Amb fermesa, però també amb vacil·lacions (considereu els seus silencis de diversos anys, entre les seves obres). Amb una dedicació absoluta, que, els últims anys, va convertir-se en la seva principal raó de viure. Gairebé en la seva obsessió. Viure poèticament…
En el llibre Encara les paraules —el segon de la reconeguda trilogia dels setanta— hi ha un poema, “Sis lletres”, que acaba així:
Mira’t en els jardins
verd-foscos de la infància.
Del broc del càntir de terrissa
raja un fil d’aigua que se’ns torna
de plata que trenquem
en molts bocins.
Ara, compon
amb els trossets
de lletres màgiques una
sola paraula: poesia.
Hi ha, ens adverteixen aquests versos, alguna cosa essencial, i fonda, que remunta a la infantesa (a la infantesa del poeta, amb els seus estius de descoberta i plenitud, abans de la guerra, a la comarca de la Selva, on la natura el cridava), i que, d’ençà d’aquella edat, ja no pot deixar de ser. Essencial com l’aigua, nua com un doll, i que compon la paraula de sis lletres POESIA.
Vinyoli és un poeta que se serveix de la paraula per preguntar-se sobre els grans temes de l’existència —aquells grans temes que no aboquen a respostes, o que, si ens permeten trobar algunes respostes, no són sempre universals: què, si no, la mort; què, si no, això que en diem el destí—. La paraula, la imatge poètica, la metàfora. Hi ha un text molt bell del filòsof espanyol Ortega y Gasset, “Las dos grandes metáforas”, que diu que aquest recurs literari, la metàfora, és “un suplement al nostre braç, i representa, en bona lògica, la canya de pescar o el fusell”. En el cas de Vinyoli, el veig, més aviat, sostenint la canya que no pas empunyant un fusell (com aquell home capblanc, que pesca absort, de la seva “Cançó d’amor”), tot i que algunes de les seves fulgurants metàfores semblen haver requerit l’agilitat de reflexos i l’ull amatent, prefigurador, de l’expert caçador. La poesia, a les seves mans, esdevé una eina de recerca constant: de recerca de la bellesa i de la veritat. Amb el benentès que, de la veritat esquerpa i, sovint, dolorosa, ingrata, en pot néixer, també, una bellesa irreductible. Del fang, en pot sortir un robí. O del femer, pot pujar-ne un gira-sol. Sovint se l’ha qualificat de poeta òrfic. I sí, certament, les imatges que conté la seva obra sobre la foscor, sobre les visites a la cova de la consciència adormida, són moltes, i ben significatives: aquella foscúria que germina, posem per cas. La cisterna de pedra fosca, també. O la petita casa de mi mateix, al fons de la qual baixa aquest jo líric que bull amb la mateixa febre de l’autor… Ell mateix, en un poema molt recordat, es va rebatejar com a Joan carregat de foscúries… Com diu en un poema de De vida i somni:
Sols el misteri és nodriment
del cor que viu i no reposa
El misteri, sí, Vinyoli no el defugí mai. Per això va escriure una poesia metafísica —i, fins i tot, mística: mireu el seu memorable Llibre d’amic, que Ferran Carbó qualificava, recentment a València, d’obra fonamental de la dècada dels setanta—, una poesia d’una altíssima qualitat. Però també va furgar en el misteri de les realitats de cada dia, i va mirar de fit a fit els malsons que ens fan “tenir sempre al calaix, tocant a mà, desada, l’ampolleta de cianur per si ens urgís d’usar-lo”. Tot això és substància de la seva poesia, de la seva particular investigació. I és per això mateix que, a banda un poeta metafísic, Vinyoli és, també, un meritori poeta de l’amor i del sexe, de la soledat i del dolor, de la mort, del vi —que tant ens agrada— i de l’aigua, que és part integrant de tots nosaltres. I un autor que, vivint poèticament com ho va fer, amb la intensitat amb què ell ho féu, ens va deixar molts de versos que tracten la qüestió de l’escriptura de poesia. En aquest sentit, a mi els que més m’agraden són aquests amb què clouré la meva glossa. Pertanyen al darrer poema del seu últim llibre: Passeig d’aniversari. Us convido que llegiu aquest poema sencer: per rebatre tots aquells que diuen que Vinyoli és un poeta fosc en l’expressió del drama humà, gens esperançador, alceu ben alta aquesta seva breu poètica continguda en la peça que dic. Un testament, en definitiva. Un bellíssim testament que ens parla d’un home vell i malalt, que ha arribat, com diria en un altre del seus poemes, a l’”acabatall d’una migrada vida”. Un home a qui ja no escalfa ni la memòria. Però que té, i que ha tingut sempre, l’eina poderosa i perdurable de la poesia per somiar i per cridar. Per continuar somiant, per continuar cridant, fins que li resti un alè de vida:
D’ençà d’aquell excés
totes les coses se’m canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d’acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions.
El que perdura ho funden els poetes, com va dir Hölderlin —i com recull el nostre autor en aquest mateix poema—. I Joan Vinyoli, val a dir-ho, va passar-se la vida fundant. Fundant textos, és a dir: coses que perduren.
Moltes gràcies.