Els meus pares tenien unes idees molt estrictes pel que fa al botó del coll de la camisa.
Eren dels qui creien que, amb corbata o sense, un xic havia de portar sempre el coll de la camisa cordat. Si estàvem a casa o en una circumstància informal, no importava. Però a l'escola i en ocasions on s'anava més vestit, el coll havia d'estar tancat. No es tractava només d'una qüestió d'estil. Era alguna cosa relacionada amb el decor i comportava tot el pes d'un imperatiu moral.
El desé curs de col·legi equivalia al primer any d'institut. Com que jo era un fill obedient, feia el que se’m deia i cada matí em cordava el coll de la camisa. Però la senyoreta Scot no pensava el mateix sobre els colls de les camises. La meua professora de Matemàtiques era una jove alta de cabells llargs que, quan feia classe, solia creuar les cames mentre estava mig asseguda sobre un cantó de la taula. Ací he de dir que portava faldes per damunt del genoll, no molt per damunt, però per damunt, de totes maneres, i solia balancejar la sabata a la punta dels dits del peu, mentre creuava les cames, sense que mai li caiguera.
Per un colp de sort, el meu banc quedava a la primera fila just davant de la seua taula. Jo era bastant ingenu per la meua edat. Sabia quines eren les diferències entre xiquets i xiquetes (ma mare era infermera i ja m'havia explicat l'assumpte aquell del sistema de canonades), però tota la resta representava un misteri per a mi. Entre els potencials reclutes per dur a terme la revolució sexual d'aquella dècada, a mi m'haurien exclòs del servei, sense cap dubte. Així i tot, gràcies a una mena d'alquímia que es posa en funcionament dins dels nostres caps, jo sabia que hi havia alguna cosa especial en la senyoreta Scot.
Un matí, poc després de començar el curs, la senyoreta Scot es va inclinar cap endavant i, sorprenent-me, va estirar el braç dret i em va descordar el coll de la camisa. Una descàrrega elèctrica em va recórrer el cos i em va arribar a l'ànima, deixant-ho tot calcinat al seu pas. Per descomptat que ma mare m'havia tocat moltes vegades, però mai m'havia provocat aquella sensació. La senyoreta Scot em va dirigir una ràpida mirada però va continuar parlant a la classe sense perdre el fil.
Conscient que ma mare volia que portara el coll de la camisa tancat, vaig tornar a cordar-me el botó. Aquella dona podia ser la meua professora, però no tenia dret a contrariar una ordre materna. Però a la senyoreta Scot no se la rebatia tan fàcilment. Una vegada més va tornar a estirar el braç i a descordar el botó, i després em va acomodar el coll amb les dos mans. "Estàs millor així", va dir. Crec que si m'haguera besat a la boca no m'hauria sentit tan eufòric com en aquell moment.
Aquell dia el coll va romandre descordat, però allò no era el tipus de coses que un li anava a explicar a sa mare. Des d'aleshores, em cordava el coll de la camisa abans d'eixir de casa però sempre acabava obert just després d'haver recorregut uns metres carrer avall.